L’accés a l’habitatge s’ha convertit, en les últimes dècades, en un dels problemes més greus per a les persones que vivim a l’Estat espanyol. Una dinàmica que s’ha anat agreujant des de la crisi de l’any 2008 i l’esclat de la bombolla immobiliària, que lluny de servir de lliçó per a la majoria, s’ha convertit en un incòmode record que és millor amagar darrere d’un espès vel.
No obstant això, actualment, moment en què els preus de l’habitatge en propietat ja superen els preus previs a l’esclat de la bombolla, i els preus del lloguer estan superant tots els rècords coneguts fins a la data, sembla més necessari que mai fer un exercici de memòria, i no sols recordar la passada crisi, sinó anar més enllà i preguntar-nos en quin moment tenir un lloc on viure (que no sobreviure) es va convertir en una mercaderia. Així, podrem entendre perquè el focus mediàtic de la problemàtica sobre l’habitatge s’està situant en l’okupació, i no en la mercantilització d’aquesta necessitat bàsica.
La propietat privada
El concepte de propietat està arrelat en el colonialisme, el patriarcat i el capitalisme, que històricament s’han apropiat de la terra, els recursos, els pobles, les cultures, els cossos, la força de treball, els mitjans de producció, etc. En les últimes dècades, la globalització ha propiciat els processos de deslocalització industrial al nord global i d’extractivisme al sud global. En el nostre context actual, les classes dominants ja no extreuen tants beneficis de l’explotació laboral i de l’explotació dels recursos, ja que els extreuen d’altres territoris. Aquí, el que ven i d’on es treu benefici, és l’habitatge. I és per això que els grans empresaris i fons d’inversió han canviat el seu focus i ja no inverteixen en fàbriques i colònies industrials sinó en urbanitzacions i edificis residencials.
En el panorama del nord global, hem d’admetre que la caiguda de la URSS i el poder contrahegemònic que exercia enfront de la doctrina neoliberal, ens va deixar, parlant clar, en calces. El període de postguerra freda, i seguint el rastre dels pesos pesants del neoliberalisme conservador que van ser la Thatcher o Reagan, va marcar una agenda a escala global d’implantació i assumpció del discurs neoliberal que no ha trobat un fre des de llavors.
La doctrina neoliberal ha estat molt hàbilment implantada perquè no s’ha venut com a ideologia, permeant així totes les capes del pla social i cultural, de manera que avui dia, ens trobem perpetuant moltes d’aquestes dinàmiques i comportaments sense quasi bé ser-ne conscients, i la nostra percepció de l’habitatge no ha escapat a aquesta lògica.
A l’Estat espanyol, l’ideal de l’“Espanya de propietaris” va ser feroçment implantat en un primer moment per la dictadura franquista, i ha continuat sent promocionada pel règim del ‘78, independentment del partit que governés en cada legislatura.
La doctrina neoliberal s’ha anat obrint pas i deixant després de sí una sèrie de dogmes i mantres que avui ho impregnen tot i que, donant-ne una de freda i una de calenta, dibuixen el panorama actual.
D’una banda, ens han venut una ingènua fantasia: la meritocràcia. Aquesta idea que si ens esforcem molt i treballem intensament aconseguirem tot el que vulguem. Aquesta idea, més enllà de ser falsa perquè no té en compte els condicionaments estructurals que determinen totalment les possibilitats de cada persona o grup (classe, racialització, estatus legal, gènere, i un trist i llarg etcètera), és també una fal·làcia per altres motius.
Entre aquests motius, s’estableix la premissa del mèrit i el progrés com una cosa individual, que depèn únicament de la persona, sense tenir en compte que la societat en la qual vivim és una mica més que una suma d’individus, que tenim llaços d’interdependència que ens sostenen i ens influencien. Però a més, no es problematitza la fi en sí mateixa d’aquesta meritocràcia. Actualment, es dona per fet que al que tothom aspira és a tenir més diners, comprar més, tenir més coses, és a dir, que la propietat privada és el fi en si mateix d’aquesta meritocràcia, igualant l’ideal de benestar amb el de capacitat adquisitiva.
D’altra banda, aquest ideal de l’American Dream, s’ha anat nodrint també de la narrativa de la por, de la desconfiança cap al futur, la idea que cap altre sistema és possible, i que enfront d’aquest futur aterridor sols la nostra actuació individual serà capaç de salvar-nos. Aquesta cultura del “campi qui pugui” obvia la capacitat col·lectiva per a fer front a les diferents situacions de la vida, i menysprea com a ingènues les iniciatives basades en el suport mutu, fent cada vegada més difícil plantejar solucions col·lectives d’emancipació.
Corporativisme de propietaris Vs. Solidaritat de classe
Aquesta tendència que estem assenyalant, aplicada concretament al mal-anomenat mercat de l’habitatge, expliquen la situació en la qual ens trobem. La meritocràcia i la cultura del “campi qui pugui” generen la falsa idea que qui té propietats és perquè “s’ho ha currat”, i fins i tot entre els qui no en tenen, però aspiren a tenir-ne en algun moment (encara que probablement no arribaran a tenir-les mai), es genera aquest corporativisme de propietaris que veu com una amenaça qualsevol atac a la propietat privada, fins i tot a l’aliena, en pensar “algun dia pot passar-me a mi”.
Un corporativisme de propietaris que trenca de ple amb qualsevol indici de solidaritat de classe, ja que en comptes de reconèixer-nos amb la persona que no té un lloc on viure, ens veiem reflectidxs en el gran propietari, en el ric, en el banquer, el youtuber o el famós, perquè això és el que aspirem a arribar a ser.
Sota aquesta lògica, la nostra percepció sobre la propietat ha virat totalment, deixant de percebre el rendista com a paràsit, i passant a ser una opció que tothom comprèn, justifica i fins i tot practica. Tenim del tot assumit que les entitats financeres inverteixin en propietats immobiliàries com a reserva de valor, però no sols són els bancs, empreses i fons d’inversió els qui exerceixen aquesta pràctica . Avui és perfectament normal veure com personatges públics com futbolistes (Cristiano Ronaldo, David Beckham, Andrés Iniesta, Lionel Messi,etc.) o cantants (Rosalía, Manu Tenorio, David Bisbal, Aitana, Melendi, etc.) inverteixen en propietats i, fins i tot, creen societats d’inversió per la compra de béns immobles, i, per què no, fer-se encara una mica més rics.
I no obstant això, socialment, no hi ha un rebuig explícit a aquesta mena de pràctiques, perquè potser algun dia, pensem, siguem nosaltres. Això genera que cada unx, en el nostre nivell de capacitat, intentem fer una mica el mateix.
Veiem com totalment legítim comprar un piset per a llogar-lo i complementar la nostra pensió o salari; veiem normal i positiu, cobrar-li per una habitació a una amiga i treure un sobresou; normalitzem que la solució a la precarietat del sistema actual, és una solució individual i que s’ha de basar a esprémer al que té menys que nosaltres. I d’aquí a justificar els desnonaments a persones que no poden pagar el lloguer o la hipoteca, els desallotjaments de cases okupades o les empreses de sicaris, només hi ha un pas.
Ens convertim d’aquesta manera en una baula més d’aquest model, reproduint una dinàmica que ens sumeix a nosaltres en la misèria. En lloc de defensar l’habitatge com una necessitat bàsica que tothom hauria de tenir garantida, en comptes d’imaginar sistemes diferents que facin això possible, en comptes d’assenyalar la precarietat dels salaris i les pensions, en comptes d’organitzar-nos i lluitar per un model més just, ens convertim en engranatges del mateix sistema que ens esprem, i trenquem qualsevol possibilitat de solidaritat de classe.
Però nosaltres no som la Rosalía, som de classe treballadora i sabem qui es troba al nostre costat. Per això, en comptes de buscar la sortida individual i aspirar a enriquir-nos a expenses dels altres, baixem a parar el desnonament de la nostra veïna i lluitar per un habitatge digne per tothom.
Okupació com a eina política i arenga final
Perquè l’okupació és una eina de lluita que disputa les bases mateixes de la propietat privada? Un habitatge okupat al teu barri, és una casa menys que serà convertida en un pis turístic o un lloguer de luxe. És un fre a la pujada de preus, no sols de l’habitatge, sinó també dels tomàquets al supermercat i dels mitjons de la merceria. És també una proposta de vida més comunitària, que trenca amb l’individualisme creixent que ens envolta. És també una proposta d’autogestió i de responsabilització directa del que és col·lectiu. L’okupació és una fi en si mateix (en proporcionar un habitatge a algú que no el té) però també és un mitjà, una de les formes més efectives i directes de lluitar contra la propietat privada i el model de vida neoliberal.
Defensar l’okupació no sols implica defensar la lluita per l’habitatge com una necessitat bàsica, sinó que defensar els espais okupats, que són un eix central de la militància política des de les dissidències, és també un exercici de resistència i de lluita per l’autonomia. La trajectòria a Europa, on companyes d’altres territoris ja han presenciat i patit les dinàmiques de desallotjaments i cooptació dels espais okupats per part de l’Estat, i com aquest procés ha donat com a resultat la completa anihilació política dels moviments dissidents i autònoms, hauria de posar-nos en alerta. Ja que d’aquesta manera, s’ha impossibilitat la seva articulació des d’espais propis, limitant l’activitat política a espais cedits per l’Estat i, per tant, a iniciatives consentides per aquest. Aquest procés hauria de ser un advertiment per a altres territoris com el regne d’Espanya, i servir de revulsiu per a defensar encara més l’okupació.
Podem arribar a estar tan immersos en la lògica del món capitalista (i cada vegada més individualista) en el qual vivim que a vegades les idees més senzilles ens poden passar per alt. Mentre existeixi propietat privada, mentre existeixin dinàmiques de poder, mentre el simple fet de viure impliqui haver de pagar, mentre ens explotin i ens reprimeixin,… lluitar serà essencial. Okupar és i continuarà sent una eina de denúncia i de rebel·lió. Okupar ha de continuar sent la forma no sols de poder viure de manera digna, sinó d’obrir espais que s’escapin de les lògiques mercantils i que poden proposar altres maneres de relacionar-se, de socialitzar i de donar espai a diferents lluites, a una cultura alternativa a l’oficial.
Ens sobren els motius per a defensar l’ocupació. Ens sobren motius per a lluitar contra el capitalisme, contra l’exclusió, contra el racisme, contra el poder.
Per això, i més fort que mai, cridem “Amb Blokes no podreu, totes som fantasmes”
