La cultura no es una autopista, los museos podrían ser jardines
By chipe | Published | No hi ha comentaris
Autores: Lucía Egaña Rojas i Giuliana Racco
ISBN: 978-84-128020-2-3
Amb contribucions de:
Silvia Albert Sopale, Tatiana Antoni Conesa, Paula Bruna, Natalia Carminati, Lucía Egaña Rojas, Sally Fenaux Barleycorn, Francisco Godoy Vega, Tjasa Kancler, Elektra KB, Rosa Lendínez, Tau Luna Acosta, Rafaela Pimentel, iki yos piña narváez funes, Giuliana Racco, Helena Vinent i persones que han decidit quedar en l’anonimat.
Editorial: T.IC.T.A.C
Any: 2024
Pàgines:
Preu: 12€
Quizás los museos sean jardines, las exposiciones bolsas de compost, los artistas gusanos de tierra, y los catálogos tejedoras de tela. Ojalá los museos se transforman en enormes cocinas comunitarias
Quan es planteja una capsa d’eines per abordar la inclusió i la transformació, aquest és el tipus de llibres que ha d’estar present. Un que aspiri a què la cultura no sigui un fòssil i que apunti a transformar institucions per a què siguin vertaderament inclusives.
Aconseguir participar en les institucions culturals com a artista està limitat per múltiples factors, que s’aborden a través dels principals eixos del text: racisme, trans/homofòbia i capacitisme.
Aquests eixos s’exploren discutint la producció i difusió de l’art, que avui en dia segueix actuant com a agent de propagació de l’eurocentrisme, tal com ho ha fet durant els últims cinc segles, esborrant les persones que no pertanyen a la euroblanquitud.
Qui aconsegueixen participar del sistema cultural està directament lligat a les condicions laborals que el mateix ofereix. Falsos autònoms, gent en nòmina, becaris com a mà d’obra gratuïta i serveix externalitzats i precaritzats formen part del gresol de l’economia neoliberal que acompanya la cultura.
Tampoc s’ha lliurat de l’obsolescència que genera el mercat. Succeeix amb les temàtiques que es plantegen rupturistes, deconstruïdes, decolonitzants. Es desgasten molt ràpidament, quedant-se en la superfície de la problemàtica i erosionant el camp per a la possible reversió. La història dels espais culturals europeus, és una història de l’espoli, no solament en els seus orígens, sinó en les relacions que sosté encara avui. Què passa amb les relacions entre nord i sud quan s’organitzen esdeveniments i finalment on queda distribuït el guany dels mateixos? Qui treballa en les cures i el sosteniment material de les infraestructures? Qui finança les institucions?
Aquesta obsolescència també està programada per un model de consum insostenible pel seu excés de producció.
Quan parlem d’inclusió, i parlem de diversitat, visualitzem certs subjectes freqüentment tokenitzats sota l’ala d’un comissariat privilegiat que no pateix l’opressió de l’esdeveniment, programa o obra denunciada. La blanquitud, al contrari, no es denuncia, es presenta com a neutra per fer opaques les tendències polítiques de la seva presa de decisions.
De la mateixa manera, se’ns adverteix en diversos capítols que quan parlem d’accessibilitat, parlem des del capacitisme, perpetuant la seva lògica paternalista per a l’accés de les disques. Aquest accés es marca i es diferencia de manera explícita a les institucions sense qüestionar els codis normalitzadors.
Les institucions culturals avui en dia són normalitzadores en els seus diferents àmbits, des del propi edifici, a les condicions d’una convocatòria oberta, i a la sistemàtica exclusió d’identitats, migres, lgtbiq+, disques, racialitzades.
Aquest llibre no es queda a la crítica; busca i suggereix mecanismes, eines i inclús marcs de pensament des dels quals tallar la reproducció dels sistemes que controlen els nostres cossos.
En conclusió, tornin l’or i facin parella de fet.
