A LA MADERA, PUNTAL

A LA MADERA, PUNTAL
CSO La Llamborda
Gener de 2017

El text que escrivim a continuació sorgeix de la necessitat de prendre una posició política al voltant de l’okupació i l’intent de desallotjament del Centre Social la Llamborda, situat al barri del Guinardó, Barcelona. La Llamborda es va okupar el juny del 2012, i a través d’un procés de desnonament es va intentar desallotjar el juny del 2015. Aquest desallotjament es va impedir gràcies a la resistència i la solidaritat activa de les persones habitants de la vivenda, les integrants de l’assemblea del centre social, veïnes del barri i companyes. Aquest proper febrer tindrà lloc el judici a quatre companyes per resistència durant aquesta jornada.

Amb el pas del temps i després de diversos debats i jornades de reflexió: veiem que el procés de resistència de la Llamborda sorgeix de la necessitat de defensar ciutats properes on es comencen a veure o a normalitzar certes pràctiques respecte a l’okupació, com per exemple, prendre vies de legalització dels espais, pactes amb la propietat, inclosos els ajuntaments, o fins i tot acceptar diners a canvi d’abandonar la casa pacíficament. En algunes ciutats europees on els moviments d’okupació fou molt fort, com per exemple a Berlín, Londres o Amsterdam, aquesta tendència va acabar sent normalitzada; els mecanismes del poder per a la integració de les més legalistes i la repressió contra les que es negaven a entrar al seu joc, convertiren l’okupació en quelcom quasi impossible. Veient aquesta realitat i els possibles precedents que s’estan començant a donar aquí, creiem que és necessària una reflexió, un debat i un posicionament vers l’okupació i defensa dels espais. Barcelona segueix sent una de les ciutats amb molts llocs okupats, però no serà sempre així sense una acció i una defensa col·lectiva. Tot això ens fa replantejar quin paper juguen els espais okupats dins de les lluites, així com veure la urgència de crear eines col·lectives contra aquesta tendència a la desaparició de cases i centres okupats.

Per nosaltres l’okupació és un procés de desobediència a les lleis del mercat capitalista, a la propietat privada i una aposta per l’alliberació i col·lectivització d’espais. L’okupació per si mateixa no representa un acte subversiu si no li donem nosaltres contingut polític com a anarquistes, ja que ho veiem des d’una mirada transversal, juntament amb la lluita contra l’autoritat, el patriarcat, el feixisme, el racisme, l’especisme, el propi Estat, o qualsevol forma de poder.

Considerem l’okupació com una ruptura cap a l’individualisme a mercè del capital, de lògiques consumistes i alienants cap a les quals tendeix la societat, una forma d’atacar a la propietat privada alhora que es creen espais alliberats on crear complicitats per encarar les lluites. És una manera d’oposar-se a les lògiques econòmiques de l’Estat capitalista, de donar continguts polítics, realitzar activitats i compartir coneixements en espais que anaven a ser destinats a l’especulació en el mercat immobiliari i/o empresarial.

Sent realistes, el desallotjament és una part més de l’okupació i considerem que el treball col·lectiu és important per encarar-ho, reafirmant-nos en la impossibilitat de veure l’okupació i el desallotjament com separats. Intentem aprofitar el conflicte que el sistema capitalista genera per visibilitzar les nostres idees i enfrontar-nos als seus aparells policials.

De la mateixa forma que l’okupació i el desallotjament van de la mà, creiem que l’okupació i la resistència també haurien d’anar unides. Les lluites necessiten una part ofensiva i una altra defensiva; una sense l’altra queden coixes. Però més enllà de, potser, una qüestió estratègica, també és una qüestió de no cedir tan fàcilment davant els enemics. Està clar que moltes vegades per molt que es resisteixi al final es duran a terme els desallotjaments, però al marge d’una defensa d’un espai en concret, és una defensa d’idees que van més enllà de quatre parets. El moment de la resistència en si, ja té un valor, encara que ens acabin robant l’espai. De fet, creiem que la resistència forma part de la identitat política de l’espai i que és necessari un posicionament clar des del primer moment de l’okupació. Això permet veure l’afinitat real des de l’inici, preparar la resistència amb temps perquè tot el treball no es condensi en unes poques setmanes i no se sobrepassin els límits de cada une; per evitar així conflictes més grans en aquests moments de tensió, i que és quelcom que es reprodueix en molts espais.

Però un moment de resistència obre un ampli vano de possibilitats. Estem acostumades a sentir que totes les vies són legitimes per a defensar un espai okupat però algunes pràctiques es poden tornar en contra nostra. Hi ha moltes formes de resistència, basant-se en diferents idees pràctiques o necessitats, però l’ús d’eines del poder com vies institucionals, negociacions o els mitjans de comunicació per a nosaltres és una contradicció; va en contra de l’autogestió i l’autonomia de les lluites. Creiem que l’autogestió suposa el no reconèixer cap figura de mediació i comptar únicament amb les relacions que hem generat arrel de les nostres idees, pràctiques i afinitats polítiques, treballades en el temps o fruit de l’espontaneïtat de moments subversius. Posar-se en una posició de passivitat, buscar un diàleg amb la mateixa institució que preteníem atacar, rebaixar la conflictivitat i generar un discurs victimista trenquen amb les dinàmiques com el suport mutu, l’empoderament col·lectiu, l’enfrontament al poder, i el fet de percebre com a subjectes actius i autònoms.

Per una altra banda, aquests moments de conflictivitat permeten trencar amb els rols pacificadors que se’ns imposen a les trans, bolleres i dones en la societat, a qui se’ns ha negat allò conflictiu, l’autonomia, l’agressivitat. Per això, una resistència transfeminista és una forma d’atacar el patriarcat.

RESISTÈNCIA DE LA LLAMBORDA

El juny del 2012 s’okupà el CSOA La Llamborda. L’espai era un edifici d’obra nova propietat d’una immobiliària en fallida, Immobiliària Amílcar, S.A. L’okupació sorgí de la necessitat de tenir un espai físic al barri per a poder realitzar activitats socials i polítiques i aprofitar per donar vivenda a companyes que decidiren okupar. Es va dividir l’espai en dos, els baixos serien la part de centre social, i el primer i segon pis seria l’espai de vivenda.

Amb el pas del temps, aquesta mateixa divisió que havíem fet, va passar a ser també una divisió de la titularitat de l’immoble. Donats els deutes de la immobiliària, l’edifici fou expropiat per un banc, i tenia dos processos d’execució hipotecària diferents, per un costat els baixos (CSO) i per un altre els pisos (vivenda). El banc va posar en subhasta la part de vivenda, i aquesta fou absorbida per la SAREB, que tot seguit inicià un procés legal per a desnonar a les okupants. I aquest procés legal va portar al primer intent de desallotjament amb data tancada. Mentrestant, l’espai seguia actiu. A part d’albergar a companyes a vivenda, en el centre social es feien activitats com teatre, dansa, jornades antipresons, biblioteca social, taller d’auto reparació de bicicletes, local d’assaig, menjadors vegans, cinefòrums, assemblees internes i de col·lectius externs, etc.

Arribem al primer intent de desallotjament el 10 de març de 2015, en el qual es presentaren una comitiva judicial per desnonar el primer i segon pis. Se’ls va negar l’entrada amb una concentració al carrer en defensa de l’espai i una resistència dins de l’edifici. La comitiva fou expulsada i amenaçaren de tornar més endavant amb un equip d’intervenció policial.

Durant uns mesos, foren alternant dates obertes de dues setmanes, fins a tenir la darrera, la segona quinzena de juny. El 17 de juny van venir a desallotjar. Hi havia gent resistint tant a vivenda com al CSO. Gràcies a les 6 hores de resistència i la situació específica de l’edifici, malgrat el gran dispositiu policial i les forces que empraren per entrar per totes les bandes a la casa, s’aconseguí parar l’intent de desallotjament del CSO, tot i que desallotjaren la vivenda i tancar el seu accés. Les companyes encausades per la resistència tindran el judici el proper 3 de febrer. S’aniran comunicant properes convocatòries.

Avui en dia la Llamborda segueix sent CSO i vivenda.
I tenim clar que això va ser possible gràcies a la resistència.

Sabem que tornaran i tornarem a resistir.

Solidaritat amb les companyes que segueixen lluitant pels seus espais.

MORT AL PATRIARCAT I VISCA L’ANARQUIA

tret d’indymedia: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/510572/index.php