Aquest text parteix del procés que hem viscut a partir del veto del Grup Motor de la XIII Trobada d’Infraestructures LLibertàries a gran part del col·lectiu de La Cinètika a assistir al seu esdeveniment, i pretén visibilitzar una sèrie d’actituds i comportaments que com a col·lectiu hem patit des del suïcidi del nostre company Vaso i el conflicte desencadenat a partir d’aquí. Com a Cinètika no ens hem pronunciat sobre aquest tema en aquests més de quatre anys, assumint un cost polític i un dany emocional totalment injustificat del qual ningú s’ha responsabilitzat. Així, el veto de les TILL és un altre succés més que s’emmarca en una dinàmica generalitzada repetida per part d’alguns col·lectius, entorns i individualitats durant aquests anys en relació a la Cinètika. Estem fartes que situacions d’aquest tipus es repeteixin cada cert temps i volem abordar-ho.
El que hem viscut des del 2018 fins avui
Durant d’aquests anys, com a col·lectiu hem viscut, en diferents graus d’intensitat i per part de diferents persones, boicots a l’espai, difamacions, intents d’aïllament, vetos i exclusions. Així mateix, algunes companyes han rebut assetjament i han hagut d’aguantar que es parli malament de l’espai i de companyes a la lleugera i des de l’absolut desconeixement. A continuació concretem algunes d’aquestes situacions:
- Missatges a mòbils personals amb increpacions i amenaces.
- Crides a un boicot generalitzat a l’espai.
- No respecte d’espais personals.
- Crits i amenaces en públic a companyes.
- Increpacions a un festival de cinema feminista perquè no fes la seva activitat a La Cinètika (Des 2018).
- Veto a dones cis d’assemblees no mixtes en les quals s’anava a parlar del que estava succeint (Des 2018) .
- Pressions per a evitar la participació d’una vetllada no mixta a l’espai (Gen 2019).
- Coaccions a companyes per a no participar de la Vaga del 8M (Feb 2019).
- Missatges amenaçadors a un festival punk transfeminista per fer ús de La Cinètika (Feb 2019).
- Crida a boicotejar concerts d’un col·lectiu vinculat a l’espai i pressions a un grup transfeminista per a no tocar (primavera 2019).
- Veto a fer reunions de coordinació a l’espai (Maig 2020).
- Crides a boicotejar una vetllada de La Cinètika (hivern 2022).
Durant aquest temps s’ha parlat del suïcidi del nostre company, de l’acusació d’agressió que pesava sobre ell, de la seva gestió, la de l’entorn i la de l’espai; de les situacions que es van donar inicialment després de la seva mort i de tot el conflicte posterior de manera molt irresponsable, des del desconeixement i sense la voluntat de rebaixar la tensió i sense voler dirigir l’estat de les coses cap a un escenari més habitable en el qual cabés la reparació.
Algunes de les pràctiques repetides fins a l’avorriment en aquest sentit han estat el parlar dels fets de manera distorsionada, trets de context, sense una visió integral del que havia succeït, tenint converses en ambients inapropiats i tractant a la lleugera situacions doloroses per a algunes persones; tot això en general sense tenir present l’impacte que podia tenir fer-ho així. Aquests comportaments no són exclusius de la situació viscuda per La Cinètika, són comuns a molts conflictes o situacions de violència, però en aquest cas s’han manifestat en tota la seva esplendor donat l’alt grau de morbositat amb la qual podia ser revestida.
El marc víctima – agressor
Gran part dels relats, comentaris o opinions que han circulat de manera informal sobre el que ha succeït en relació a La Cinètika i la mort de Vaso presenten un marc de comprensió dels esdeveniments i estan ordenats sota l’esquema de víctima – agressor, en el qual La Cinètika és la part agressora. Sobre aquesta manera d’enfocar els conflictes i les conseqüències que d’ella es deriven s’ha escrit bastant en els últims temps des de perspectives antipunitivistes, per la qual cosa no repetirem l’argumentari, si bé sí que volem destacar una de les praxis polítiques que desenvolupa: el tot està permès contra els agressors.
No cal dir que aquesta manera de pensar, opinar o intervenir sobre el conflicte reprodueix el mateix esquema punitivista a l’hora d’abordar les violències patriarcals -així com qualsevol altre conflicte- que alguns col·lectius estem tractant de revertir en els últims anys, conscients del seu escàs potencial per a reduir/suprimir la violència, reparar el mal causat i transformar els nostres entorns en llocs més empàtics i acollidors. Dit això, i encara volent operar fora d’aquesta lògica d’abordatge de les violències i els conflictes, com a Cinètika no ens reconeixem com a part agressora en el conflicte que arrosseguem, menys encara com a agressores dins del marc dualista en el qual altres persones i entorns insisteixen a situar el que ha succeït.
La reunió amb el Grup Motor
El veto per part del grup motor de les XIII TILL i la seva manera de gestionar-ho en general, així com la trobada que vam mantenir els dos col·lectius el 17 de febrer en particular, respon a aquest mateix marc de comprensió i intervenció sobre la realitat. En aquesta reunió, el grup motor havia de respondre a les preguntes que formulàrem sobre el veto i que estan publicades en el nostre anterior comunicat sobre el tema.
El grup motor no només va respondre vagament a les preguntes, negant-se a aclarir quina era l’agressió concreta per la qual havia estat vetada una part substancial d’un col·lectiu tan gran com La Cinètika, sinó que va mantenir una posició de no responsabilització de l’impacte de la decisió presa. A més a més de dedicar la meitat del temps marcat a parlar entre ellxs a part per a finalment no aclarir els nostres dubtes davant la seva falta de concreció, van manifestar que gran part de les integrants no coneixien els fets pels quals se’ns havia vetat ni a les persones concretes a les quals s’aplicava aquesta decisió.
Nosaltres vam oferir relatar la nostra versió respecte al conflicte, que no va voler ser escoltada. Expressàrem també la voluntat de generar un espai de facilitació amb les persones que havien demanat el nostre veto, i els vam demanar que fessin arribar aquest oferiment. Van dir, a més a més, que no tenien intenció de gestionar el conflicte d’ara en endavant, al·ludint no ser un grup de gestió d’agressions com a raó per a no responsabilitzar-se de l’impacte de les seves decisions.
Per part nostra, entenem que acordar un veto de la forma com s’ha fet, en una situació amb les implicacions que envolta aquesta història, és prendre partit en ella i suposa adquirir un compromís amb les seves repercussions que no ha estat present. A més a més, no hem rebut l’intercanvi d’informació que havíem acordat en la trobada, ni hem rebut cap comunicació sobre les propostes i peticions que vam expressar. Així mateix, el 10 d’abril vam enviar una proposta de facilitació a diverses de les persones estaven més directament implicades en el conflicte sorgit a l’estiu de 2018. Avui dia, només una de les persones ha contestat, expressant la seva negativa a participar d’aquesta facilitació.
No volem deixar d’apuntar que la no responsabilització respecte al dolor que tota aquesta gestió genera en les persones de La Cinètika no només ha estat palesa durant aquesta reunió. En la preparació de les mobilitzacions en resposta al cas d’infiltració policial en el nostre espai, diverses persones que formaven part del grup motor i del propi conflicte van acudir a La Cinètika i a les reunions d’organització. Les persones del col·lectiu que ja de per si mateix estaven passant moments molt difícils per la infiltració, van haver de bregar amb el malestar que, en aquest context, suposa la seva presència en l’espai sense una comunicació prèvia. No veiem coherent aquest tipus de pràctiques polítiques i volem assenyalar-ho.
Confrontació d’idees davant l’identitarisme
Creiem que la confrontació de postures polítiques és una cosa imprescindible i que enriqueix els nostres marcs d’anàlisi i les nostres pràctiques. També entenem que aquesta confrontació no sempre és amable i que pot generar xocs i tensions. No obstant això, d’aquí a ser assenyalades com a agressores per no estar d’acord amb el que un col·lectiu transfeminista entén hi ha un tros.
Aquesta manera d’actuar políticament, en la qual és la identitat el que atorga la capacitat de determinar el que és vàlid i necessari fer per a transformar la realitat, i no la discussió i l’argumentació el que la justifiquen, suprimeix la raó com a fonament de l’acció política per a substituir-la pel que un grup dicta com a veritable en virtut de la seva identitat. Una discrepància política no és violència i, per tant, no acceptarem aquest marc. Nosaltres estem per la discussió i la construcció col·lectiva d’horitzons emancipadors, on totis tinguem veu i capacitat de decisió i la intel·ligència col·lectiva sigui posada al servei d’una transformació social que dinamiti les estructures de dominació i els sistemes d’opressió.
Conclusió
Exposat tot l’anterior, ens agradaria acabar aquest text reprenent la seva intenció inicial: expressar el nostre cansament per l’assetjament i la nostra voluntat d’acabar amb això. Ara bé, som conscients que no podem fer-ho solis. Per això, i conscients també que no som l’únic col·lectiu que s’ha vist afectat per alguna de les dinàmiques que hem assenyalat, volem apel·lar a les persones que ens llegiu a repensar que ha succeït i succeeix en els espais que construïm, amb la intenció de no reproduir pràctiques que, lluny d’acostar-nos a la transformació social que perseguim, generen més dolor i patiment.
