Portem mesos presenciant com han augmentat les amenaces als centres socials de tot l’estat espanyol. El desallotjament d’aquests espais no és cosa nova, però si parem esment als successos dels últims anys, s’observa clarament com s’han intensificat els esforços per acabar amb aquesta mena d’iniciatives. Des del CSO L’Òliba a Santander, la Kike Mur a Saragossa, la ESLA EKO A Madrid, als Blokes Fantasma, La Squatxeria i, ara, la Cinètika, a Barcelona, veiem com l’ofensiva contra els espais comunitaris okupats està a l’ordre del dia en tots els racons de l’estat.
No és sorprenent que això estigui passant si pensem en el context de ressorgiment del feixisme a nivell mundial i d’escalada neoliberal que estem presenciant. Des d’aquestes tendències sempre ha estat comú que es miri als centres socials okupats com a l’enemic. No obstant això, des d’aquí fem una crida a la resta de la població a defensar-los.
La Gàl·lia contra la depredació capitalista
Moltes vegades la percepció que es té sobre els centres socials sol variar entre una indulgència paternalista que diu “deixem la canalla que faci les seves coses, estan en aquesta edat”, una defensa condescendent dels espais com si fossin simplement llocs on es fan coses o, fins i tot, una opinió de desaprovació, perquè tothom és d’esquerres fins que li toquen la propietat privada.
I no ho negarem, fem molt: concerts, xerrades, menjadors, cinema, i un llarg etcètera. Però no sols fem coses, sinó que som espais polítics i polititzats on tot allò que fem és coherent als principis que defensem.
Els centres socials okupats són en l’actualitat institucions populars autònomes, amb capacitat de creació i propagació de discurs i pràctica política. Són comunitats de lluita i resistència, i en aquesta època, en què escassegen els horitzons polítics cap als quals caminar, en la qual ens volen vendre que el capitalisme és l’única opció possible, són més essencials que mai.
Som la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix enfront de l’Imperi romà. Però no sols resistim, sinó que construïm i, per això mateix, ens volen veure desaparèixer. En els nostres espais es crea poder contrahegemònic, es generen mobilització i politització, són la via d’entrada a la política per a moltes persones, i s’exerceix resistència activa i efectiva contra l’especulació immobiliària i la gentrificació.
La Cinètika, infraestructura popular autònoma
Aquest text que estàs llegint l’hem escrit des de la Cinètika. Som un centre social okupat i autogestionat de Sant Andreu, Barcelona. Som una infraestructura política a la disposició de diverses lluites tant a nivell local, com estatal i internacional, on intentem trencar amb la lògica del capital en desmercantilitzar les relacions i rebutjar les ingerències de l’aparell de l’estat.
El nostre espai es troba en uns antics cinemes que van quedar buits l’any 2011. En el seu moment, l’Ajuntament va cedir el sòl durant 50 anys a l’empresa dels cinemes, però quan va fer fallida, l’edifici va quedar en mans de diferents entitats bancàries. Grans pesos pesants de l’especulació immobiliària que no tenien gens d’interès econòmic a fer-ne res, perquè el sòl estava qualificat com a equipament. Van deixar l’edifici buit durant 6 anys, exposat a diferents episodis de vandalisme i fins a un incendi, cosa que no semblava preocupar massa ni a l’Ajuntament ni a les entitats financeres responsables legals de l’espai, ja que va continuar en estat d’abandonament.
Així que l’any 2016 entrem nosaltres, i portem ja gairebé 10 anys donant vida a aquest espai. En aquests 10 anys no sols no hi ha hagut incendis ni vandalisme, sinó que hem creat un lloc obert al barri on participa gent de totes les edats i orígens. A la Cinètika es realitzen activitats d’oci com el cinema o el gimnàs, de suport mutu com el sindicat d’habitatge o la xarxa de repartiment d’aliments, i activitats polítiques donant seu a diferents organitzacions i col·lectius o programant xerrades i debats, entre moltes altres coses.
I per què escrivim això ara? Doncs perquè al govern del PSC de l’Ajuntament de Barcelona, encapçalat per Collboni, sembla que se li ha ocorregut la idea d’intentar desallotjar-nos. Com per a fer-ho per la via legal administrativa ho té complicat per la situació jurídica de l’espai, vol usar el pla Endreça per a camuflar un intent de desallotjament il·legal, perquè som un espai incòmode.
Pla Endreça: el cavall de Troia contra la classe treballadora
Què és el Pla Endreça? És un projecte de l’Ajuntament de Barcelona que neix amb la intenció d’“ordenar” la ciutat sota el pretext de millorar la convivència i l’habitabilitat. Amb una inversió milionària es pretén acabar amb suposats comportaments incívics o activitats no regulades. A la pràctica, sabem de sobres el que aquestes “bones intencions” signifiquen, sobretot per a la classe treballadora i per a aquelles capes de la població amb majors dificultats per a sobreviure. A la pràctica, aquest pla no és res més que una altra volta de rosca contra aquelles que sobrem a la seva ciutat, ja sigui perquè no som consumidores potencials de la “marca Barcelona” o perquè som, obertament, els seus enemics polítics. Per exemple, la detecció i erradicació d’aquells espais considerats com a “infrahabitatges” naixia suposadament amb la intenció d’acabar amb les condicions precàries, insegures i insalubres de l’habitatge a Barcelona. És una mostra clara que quan es defensen les polítiques securitàries, que pretenen defensar la propietat privada, en realitat no es parla de seguretat sinó de privatització, en aquest cas de la ciutat de Barcelona en el seu conjunt.
El pla veia la llum com un dels cavalls de batalla per a augmentar la seguretat de la ciutat i contra la crisi de l’habitatge, però s’ha utilitzat des del principi com una eina més per a l’expulsió de la classe treballadora de Barcelona, convertint-se en un revival de la llei de Vagos y Maleantes franquista. El neoliberalisme i el feixisme porten dècades sent aliats. En comptes d’exigir a propietaris i rendistes el manteniment de les seves propietats, sota aquest projecte es desnona a les persones que viuen en condicions d’infrahabitatge, sense donar cap alternativa residencial, i sense que els propietaris d’aquests infrahabitatges tinguin cap conseqüència. Sota aquest marc s’estan excusant desallotjaments com els de les barraques de Vallcarca i Sant Andreu, així com de 5 centres socials a Barcelona en l’últim any i mig, i sembla que ara ens ha arribat el torn a nosaltres.
No sabem quan vindran, però sí que tenim clar que, sent l’Ajuntament jutge i part en el procediment administratiu en el qual es dictarà si complim amb els seus requisits, no tenim les de guanyar jugant al seu mateix joc. A més, tenim clar també que no volem blanquejar la seva política classista i securitària entrant en ell. Poc importa que el vandalisme i els incendis que s’han donat en l’espai hagin succeït sota la seva custòdia negligent. Poc importa que no necessitem llicència, perquè ens legitimen totes les persones i col·lectius que formen part de l’espai dia a dia. Poc importa tot això, perquè som una proposta incòmoda que qüestiona el seu model de ciutat mercaderia i volen que no existim.
Defensem la Cinètika
Però que no decaigui, perquè ens trobaran de cara. Tot espai okupat sap que en algun moment haurà de resistir intents de desallotjament i repressió. Des de la Cinètika ja hem passat per altres moments: el govern dels Comuns d’Ada Colau ja va intentar desallotjar-nos, i no ho van aconseguir gràcies al suport popular que vam tenir; el govern estatal amb Marlaska a Interior ja va intentar reprimir-nos ficant un infiltrat en el nostre espai durant gairebé 3 anys, i aquí seguim, més fortes que abans; ara, li toca a Collboni… Barcelona té una gran història de resistència i lluita que no oblidem i que estem disposades a recordar.
Per això, si et preocupa l’auge del feixisme, si quan veus el telenotícies ets d’aquestes persones que no aconsegueix entendre com estem deixant passar tot el que passa, aquí tens una oportunitat de plantar-li cara. Defensa els centres socials okupats
Canviem la Pel·lícula, Defensem la Cinètika.