Per al mes de març tenim aquestes dues propostes dins d’un minicicle en el que totes les realitzacions són creacions de persones socialment reconegudes com a dones.
Dimarts 01/03/22 a les 19:15h
Música en viu amb visuals (45 min aprox)
Guerra Fría (música en viu) amb part de la pel.lícula L’honor perdut de Katharina Blum (Dir: Margarethe VonTrotta)
Guerra Fría és el projecto en solitari de Laura Del Vecchio que va tenir el seu origen l’estiu de 2018 i fins avui ha editat un casete amb segell brasiler Meia Vida i un LP digital con Dê o Fora, segell barcelonès i Corona Records, segell de Buenos Aires, Argentina. «Guerra Freda» té les seves arrels a les escenes DIY i punk, les fundacions de les quals s’estableixen en la música inepta però visceral. En els últims anys ha anat evolucionant musicalment, fusionant instruments analògics amb la bateria repetitiva propia del dub i del techno. Les lletres estan carregades de contingut polític, on Laura troba l’espai per poder expresar el que sent en un món despullat pel capitalisme tardà.
Margarethe Von Trotta és una directora alemanya que utilitza el cinema como una eina per fer una revisió històrica de la seva generació a través d’una mirada “entre bambalines”. La majoria de les seves pel.lícules, entre elles «Les Germanes Alemanyes» (1981) i «Hannah Arendt» (2012), perceben la realitat alemanya del segle XX i posa émfasi en els movimients de les brigadas militantes dels anys 70, barrejant la narració amb perspectivas cronològiques i de ficció, sota una deriva ética i els seus esdevenirs.
Documental (82 min)
Sisters with Transistors (2020) Dir: Lisa Rovner 82 min
Homenatge a algunes pioneres de la música electrònica, desde les que concebien els sons del futuro als laboratoris de la BBC (Delia Derbyshire, Daphne Oram) fins les que van brillar als 70 (Laurie Spiegel, Suzanne Ciani), narrat per Laurie Anderson. (Aparición de Clara Rockmore, Daphne Oram, Bebe Barron, Pauline Oliveros, Delia Derbyshire, Maryanne Amacher, Eliane Radigue, Suzanne Ciani, Laurie Spiegel).
Dimarts 29/03/22 a les 19:45h
Música en viu amb visuals i projecció de material fílmic i curtmetratges.
Música en viu amb visuals (35 min aprox)
Emotional Pussy (spoken word/performance) amb videos realizats per Sadie Benning.
Emotional Pussy no és un projecte, és potser un canal de blojos aleatoris, tampoc és un resultat, sinò una via a través de la qual s’expressa i es redefineix, de forma intermitent i capritxosa, aquella paraula sagrada que, des de la devoció mos defineix: NO. Reciclams així, el volcà en erupció que el nostre cor alberga i amb tots aquests NO podràs, això NO és per a tu, que tenim gravats amb foc, construim l’imperi d’un NO que rebutja, respon i acudeix en la nostra defensa i protecció. Emotional Pussy es configura, llavors, com un manifest en construcció, capaç de desfer-se i reconstruir-se a base d’assalts, crits, poesia, desig, que al seu torn es manifesten des del rebuig, la frustració, la dismorfia, el plaer, la neurosi, l’amor i un inmens, palpitant, NO.
La carrera de Sadie Benning va començar comenzó als 15 anys, cuando el seu pare li va regalar per Nadal una videocamara de juguet Fisher-Price PXL 2000. Benning recorda: “Vaig pensar: ‘Això és una merda. És en blanc i negre. És per a nens’. M’havia dit que m’anava a portar una sorpresa. Esperava una videocamara”. Amb reminiscències de les entrades del seu diari i filmacions principalment al seu dormitori, els videos que Benning va crear amb la PXL 2000 són una finestra al seu món adolescent a Milwaukee. L’artista reconeix: “Vaig començar en part perquè necessitava imatges diferents i mai vaig voler esperar a que alguna les fes per mi”. De sobte, Benning es va convirtir en la pionera d’un nou gènere cinematogràfic que es va popularitzar ràpidament: Pixelvisió, nom que va definir aquests videos per la seva qualitat plana i pixelada. A Jollies (1990), quan descriu experiències sexuals i romàntiques passades, Benning relata el camí que la va portar a adonar-se de que “era tan estranya como si pot ser”. Tot i l’atenció que van rebre aquestes pel.lícules, Benning assenyala que questes obras es van desenvolupar en un moment en el que encara no se comprenia en la seva complexitat la identitat transgènere i no binaria amb la que ella s’identifica.
Projecció de material fílmic i curtemtratges (45 min aprox)
–German Song (5:50 min) Dir: Sadie Benning (originalment en 8mm, blanc i negre, videoclip de la banda Come) (1995)
–The Judy Spots (12:50 min) Dir: Sadie Benning (originalment en Betacam, blanc i negre, i color, 5 spots) (1995) *
–My Name Is Oona (9:18 min) Dir; Gunvor Nelson (originalment en 16mm, blanc i negre, curtmetratge experimental) (1969) (protagonitzada per la seva propia filla)
–Moons Pool (15 min) Dir; Gunvor Nelson (originalment en 16mm, color, cortometraje experimental) (1973)
*Sobre The Judy Spots (1995): cinc videos curts presentan a Judy, una titella de papel maxè que reflexiona sobre la seva posició a la societat. Igual que la Judy, del famós dúo de titelles Punch i Judy, la Judy de Benning sembla experimentar el món desde l’exterior, deixant que li succeeixin coses en lloc de fer que succeeixin al seu voltant.