Per iniciar les Festes Alternatives de la Sagrera, vam voler participar de la Cercavila Reivindicativa, una cercavila pensada per teixir xarxes entre diferents col.lectius i entitats de la Sagrera, per evitar la mort del nostre barri, un barri al que estimem i que no deixarem que matin!

Hem sembrat la llavor perquè creixi una nova vida al barri, una vida sorgida de la misèria a la que el sistema capitalista i patriarcal ens esta exposant.

Estem aquí per quedar-nos i per lluitar totis juntis!

Som una comunitat diversa i unida que diem prou!

Aquí teniu els diferents manifestos que es van llegir durant la Cercavila:

LA SAGRERA ALTERNATIVA

La Sagrera Alternativa, el col·lectiu juvenil del barri està en perill. El barri està en perill.

L’any 2017, agafant el relleu de l’Assemblea de Joves de La Sagrera-Congrés, un grup de joves procedents de diferents entitats i espais del barri, decidim omplir el buit que hi havia, generant una nova proposta festiva feta de les joves per les joves.

En aquests 8 anys de vida, a banda de totes les propostes generades, també hem volgut servir d’aixopluc a diferents entitats i col·lectius, perquè poguessin desenvolupar la seva tasca.
Com a entitat tenim les eines i la il·lusió de seguir participant activament però, des de la Covid, el conjunt d’associacionisme està patint una baixada de participació, i La Sagrera Alternativa no es aliena a aquesta realitat.

Portem 8 anys organitzant la Festa Major Alternativa i altres espais d’oci i de participació juvenil. Arribats aquest punt, no tenim més forces per seguir generant aquests espais.

L’entitat necessita sang nova i relleu per seguir creixent i creant, i poder fer front a les lògiques capitalistes i gentrificadores que se’ns venen al d’amunt. Es per això, que jove et necessitem, necessitem noves veus que creïn aquests espais des de les joves per a les joves. Per seguir generant vincles entre les entitats juvenils del barri i les seves participants.

Per no perdre el que hem guanyat durant aquests anys i per seguir creixent. Per no perdre força en front totes les modificacions urbanístiques, massificadores que pateix el barri, jove, participa i organitza’t!

CENTRE SOCIAL OKUPAT

Fa dues setmanes un grup va intentar okupar aquest edifici. Un edifici que fa més de 8 anys que està en desús.

Un espai al cor de Sagrera. Un barri invisible per a les institucions fins fa ben poc. Un barri que ara pretenen convertir en el centre de Barcelona. Un barri que pretenen que sigui la seu i espai d’esbarjo per a turistes i inversors.

Fa dues setmanes un grup va intentar okupar aquest espai per convertir-lo en un espai per al barri. Un espai per les joves, per les famílies, per grans i petites. Un espai per aprendre, per col·lectivitzar, per teixir xarxes entre nosaltres. Entre les veïnes. Entre les que habitem la Sagrera. Un espai lliure de les lògiques del capitalisme, on tot passa pel consum i el lucre, per la immediatesa i per la superficialitat.

Aquest espai seria per totes. On totes poguéssim sentir que estem fent alguna cosa per al barri. On poguéssim tornar al barri tota la solidaritat i suport que es generen a casa nostra, a les nostres xarxes i als nostres carrers. Un CSO per enfortir la nostra identitat com a barri, per cuidar la nostra xarxa. Per lluitar juntes contra l’expulsió que ens veiem amenaçades per la construcció de l’AVE i tot aquest gran macroprojecte.

I serà. Serà perquè juntes, totes les veïnes, lluitarem per això. Perquè no podem seguir-li el joc a les institucions còmplices. No podem continuar pensant que seran elles les que ens salvaran, perquè ja hem vist que no ho han fet mai.

Perquè avisar la policia quan hi ha algú que intenta entrar a un espai que fa anys que està en ruïnes, ple de coloms morts i merda per tot arreu, no ens converteix en salvadores del barri.

I això és el que venim a demostrar. Si volem salvar el barri. Si volem salvar la Sagrera, ens hem de recolzar entre nosaltres. Ens hem de cuidar i ser nosaltres mateixes les que busquem allò que ens pertany.

El nostre barri és nostre. Som nosaltres els qui li donem la vida. I som nosaltres les úniques que podrem evitar la barbàrie capitalista que pretén arrasar-ho.

Seguirem lluitant

Per una Sagrera organitzada

Per un barri per a totes

COL.LECTIU FEMINISTA DE LA SAGRERA I SANT ANDREU

El Cremitè som un col·lectiu feminista format per dones i identitats dissidents de Sant Andreu i Sagrera que hem nascut aquest any bebent de l’experiència i de lluita de l’Assemblea Feminista de La Crema, a Sant Andreu, però també de l’organització del 8 de març amb el Comitè Sagrera i Sant Andreu.

Ens organitzem des del feminisme perquè entenem la importància dels espais on dones i identitats dissidents tinguem espais propis que ens permetin fer front a les múltiples violències que vivim. També, perquè volem reivindicar que l’organització feminista ha de ser transinclusiva, de classe, en defensa del territori, antifeixista i anticolonial.

Avui participem d’aquesta cercavila perquè la gentrificació no és un fenòmen a part de la dinàmica patriarcal del capitalisme. El model de ciutat que ens estan imposant a la Sagrera, es concreta en un macro parc i una estació d’AVE que, tot i que ens ho venguin com una transformació positiva per la ciutat, té un rerefons extremadament violent per les veïnes. Les dones i dissidències patirem les conseqüències també de forma específica. I és que, si som nosaltres qui assumim encara la major part de les tasques reproductives:

• Què passarà si l’accés als serveis públics, com ara la sanitat o l’educació, és més difícil? Assumirem encara més i amb més violència la cura de persones dependents? Qui substituirà aquestes tasques?
• Què suposarà l’arribada de centres de salut i educatius privats i la reducció d’hospitals, caps i escoles públiques? Què passarà quan els serveis públics estiguin més lluny de les nostres cases? Qui podrà permetre’s el temps que suposen aquests trajectes? Arribarem a sentir-nos forçades a descuidar la nostra salut?
• Que passarà si destrueixen el teixit veïnal? Quedarem encara més aïllades de la societat, s’individualitzarà més la nostra vida?

Si sabem que projectes com el parc lineal i l’estació de l’AVE estan destinats a un sector específic de la societat:

• Quins cossos tindran cabuda?
• Quines expressions i identitats de gènere seran expulsades?
• Quan ens ensenyen les fotos del que volen construir, estem representades en aquellles imatges? O només els cossos normatius?

Si sabem que la vida cada cop és més cara i la feina més precària… Si sabem que les dones i dissidències, així com les persones racialitzades i/o migrades, patim amb molta més violència la precarietat…

• Quins treballs seran destruïts? Quantes de nosaltres serem acomiadades o desplaçades? Per contra, quines empreses s’instal·laran aquí? Passarà com al Poble Nou que, més enllà que la majoria de les oficines estan buides, s’ha volgut centrar l’economia en sectors tecnològics i espais de coworking per pijos?
• Podrem viure a la Sagrera, o més aviat aquest projecte ens expulsa?

La interrelació de les dinàmiques que està generant aquest projecte urbanístic, en una situació on les dones i dissidents seguim específicament oprimides pel patriarcat, farà més difícils les nostres condicions de vida. És inqüestionable que els projectes que s’estan promoven son racistes i masclistes i, per tant, hem de problematitzar i donar veu a totes les conseqüencies que s’estan invisibilitzant amb aquest projecte i plantar cara al seu discurs i marketing que l’únic que vol és oprimir-nos encara més.

Com dèiem, l’augment de la càrrega de cures i la precarietat, i la violència cap a expresions de gènere o cossos dissidents seran algunes de les conseqüencies de la transformació urbanística promoguda per l’AVE al nostre barri. Un macroprojecte com aquest té uns interessos al darrere que, per suposat, no son els interessos de les veïnes.

Un macroprojecte que accentuarà encara més la precarietat que patim i que acabarà amb la vida del barri tal com la coneixem.
La lluita contra la gentrificació va de la mà de la lluita feminista perquè mentre lluitem contra aquests macroprojectes també hem de lluitar contra la violència masclista que fa més difícil les nostres vides. La lluita contra la gentrificació ha de ser també lluita feminista.

El feminisme posa la mirada sobre les tasques reproductives, no per destruïr-les sinó perquè entenem que sostenir la vida és necessari, però que ho hem de fer sense assumir qui fa unes tasques o unes altres. Perquè puguem sostenir la vida sense destruir-nos a nosaltres mateixes.

Per això, dir que la lluita contra la gentrificació ha de ser també lluita feminista és posar al centre la cura i el desenvolupament de les comunitats. És arrelar-nos al barri per construir estructures de suport mutu amb l’objectiu de construir espais segurs per les veïnes.

Hem de lluitar en contra de la gentrificació des d’una perspectiva comunitària i arrelada als barris que tingui en compte les veïnes i aposti per la construcció d’espais segurs i estructures de suport mutu.

La lluita feminista té molt a aportar a la lluita en defensa del territori ja que dones i dissidències tenim clar que, davant tota la misèria que patim, nosaltris resistim.

Així que ara, davant d’aquest atac a les nostres vides. Davant d’aquest intent d’expulsar-nos del nostre barri i silenciar-nos, és el moment de col·lectivitzar les nostres pors, les nostres vulnerabilitats i els nostres dolors. És moment de col·lectivitzar les cures. De col·lectivitzar les victòries i sobretot col·lectivitzar l’alegria.

I no es tracta de començar de zero. Venim d’una història d’autoorganització de la classe treballadora, de les nostres àvies i avis. Als nostres barris tenim molts exemples de que la creació de xarxes i comunitats és possible. Exemples de lluita que desmostren que juntis podem construir relacions fora d’aquests sistema imperant que ens oprimeix i que ens escanya.

Establim relacions fora de la familia tradicional nuclear, ens sostenen les veïnes quan estem en els nostres pitjors moments, com ho va ser quan es van crear les xarxes de suport mutu durant la COVID, i trobem comprensió en la persona que acabem de coneixer però que lluita pels mateixos motius que nosaltres. Que lluita per ella, per les que te al costat però també per les que no coneix. Poder teixir aquestes xarxes, poder col·letivitzar la por i la ràbia és una de les eines imprescindibles que tenim per fer front al sistema.

Parla de la violència que patim pel fet de ser dones i identitats dissidents, explica a les teves veïnes les conseqüències que tindrà la construcció de l’AVE i el parc lineal, ajuda a les teves companyes i veïnes que ho necessiten, apropa’t als col·lectius i entitats del barri per conèixe’ls, busca suport i dona el suport que puguis.

Pregunta. Informa’t, Organitza’t.
Perquè ni les institucions ni les administracions ens salvaran, però les nostres xarxes de suport sí.
Perquè soles no som res, però juntes som més fortes i ho podem tot!
Per un barri on puguem viure. Per un barri amb vida. Per un barri feminista

CAU PAU CASALS

Bona tarda, ens presentem: som aquelles persones que cada dissabte tenim les tardes ocupades, les que portem les infants que fan soroll, aquelles que tenim reunions fins a les tantes, a qui sempre pregunten “Ui! Ho feu sense cobrar?”, les que sempre demanem espais i a les que sempre ens falta temps. Som les caps del Pauca, l’Agrupament Escolta i Guia Pau Casals.

Formem part del lleure educatiu, allò que sentim que tothom valora però ningú cuida. Estem acostumades al reconeixement constant per part de les institucions, que existim i que la nostra feina és molt valuosa; però al final sempre acabem rebent el mateix: falta de recursos, falta d’espais i menysteniment de les nostres demandes.

Les caps som joves: treballem, estudiem, cuidem, ens formem i eduquem; un equilibri que moltes vegades costa de mantenir. Darrere de cada cau hi ha tot un seguit de gent que dona el seu temps -temps cada cop més car- de forma voluntària; és feina i és esforç, més encara si vius preocupada pel sou, per la casa o per si podràs continuar estudiant l’any vinent. El lleure educatiu es troba en una situació crítica pel que fa a relleus generacionals, poca gent pot fer tants sacrificis i, qui els fa, dura poc temps.

Igualment, volem parlar de les nostres infants i joves, que formen part d’igual manera que nosaltres d’aquest espai. Elles són les que mouen la nostra activitat i les motivadores que estiguem aquí. A elles, que les fan callar constantment i els hi treuen els espais d’esbarjo. A elles, que tothom diu que són el futur sense preocupar-se massa pel seu present, són a les que venim a defensar. Perquè no volem que visquin en un barri gris, perquè no volem que visquin en un barri ple de llocs de pas: volem un barri per les infants i joves, amb parcs, amb places i locals, on poder estar, on poder xerrar i on hi puguin accedir totes. Estem fartes de veure com cada vegada creixen més edificis al voltant del nostre cau, robant-nos la llum i amagant-nos de la resta. Per això, tenim un missatge clar: som aquí i no desapareixerem.

Som el cau. Som espai de reunió i trobada, tant de xiquis com de grans. Som una gran xarxa de gent implicada en què això tiri endavant intentant que ningú quedi a l’estacada. Donem a conèixer el nostre barri, la nostra ciutat i la nostra terra a infants i joves, perquè les estimin i les cuidin. Perquè només sabent el valor que tenen, podran entendre qui són i formar una comunitat amb les seves companyes.

Convivim, juguem, discutim, debatem, ens cuidem… i just per això som un espai revolucionari; perquè lluny dels individualismes als quals ens veiem abocats, advoquem per la construcció d’allò col·lectiu i compartit.

INSTITUT ESCOLA 30 PASSOS

L’Institut Escola Els 30 Passos és un centre de nova creació entre cometes,  que es va iniciar fa vuit cursos (2016-2017) i que des de sempre funciona en mòduls prefabricats de lloguer. És un centre de dues línies (tot i tenir dos bolets) i actualment acull 500 criatures des de I3 fins a 6è.

El nom de 30 passos ve perquè era l’espai segur i de protecció de 30 passes, establert a les antigues Sagreres, al voltant de les esglésies, a on poder refugiar-se davant abusos i manca de llibertats. Eren zones lliures de violències, però res més lluny de la realitat.
 
 Les escoles són un dels espais més importants per a la infància en la construcció de vincles socials, amb un barri i un teixit comunitari, on les veïnes, entitats i comerços que l’habiten són les que en generen la seva identitat.

Les escoles vinculen les famílies als barris, i com a tal, representen la diversitat i riquesa sociocultural que les envolta. Per aquest motiu, l’escola pública hauria de ser inclusiva, acollidora i, sobretot, oberta al barri, per constituir-se com un eix clau per a enfortir les relacions de les famílies amb el teixit comunitari.

Però vivim en un context on aquesta forma d’habitar els barris està en perill: el creixement imparable d’un model turístic capitalista i extractivista; l’especulació i la manca de regulació de preus de l’habitatge, junt amb un augment de la desigualtat econòmica i l’empobriment pogressiu d’una gran part de la població a Barcelona, està provocant l’expulsió de moltes famílies dels seus barris, perquè ja no podem permetre’ns el cost de vida de la nostra ciutat.

I expulsar una família d’una casa, d’una escola, d’un barri, implica destruir unes arrels, una identitat, unes relacions socials que infants i les seves famílies havien establert i que, de manera forçada i en molts casos, traumàtica, hauran de reconstruir a molts kilòmetres del què era la seva llar.

Malauradament el context en que estem vivint últimament ens està expulsant i ens està precaritzant a unes, a moltes, mentre engreixa les butxaques d’uns altres, de molt pocs. Aquesta és la seva violència i aquí està la nostra resposta. 

Segons la planificació inicial, al setembre de 2022 haurien hagut de finalitzar les obres i tenir ja edifici per l’Institut Escola. Estem a novembre de 2024 i no tenim ni calendari ni res segur i a hores d’ara el CEB no s’atreveix a donar-nos cap data. El que sabem segur és que d’aquí a dos cursos no hi haurà espai per tots els infants de l’Institut – Escola i que quan comencin les obres, les criatures hauran de patir durant dos anys tota la violència ambiental derivada d’unes obres majors com aquesta.  La violència estructural que patim les veïnes a les cases i als carrers la viuen les criatures d’aquesta escola. I els infants dels cursos més grans, en principi s’hauran de menjar unes obres d’un edifici que mai arribaran a gaudir.

Tota aquesta broma ens està costant a totes un malbaratament pressupostari que fa por. Els mòduls provisionals del nostre centre, com els de la majoria de centres educatius provisionals de Catalunya, són de lloguer. En aquest cas, la previsió del sobrecost l’hem quantificat en més de 2,5 milions d’euros que ja us podeu imaginar a mans de qui van.

Per tot això denunciem l’estat en que es troba l’Institut Escola Els 30 passos, les condicions en que viuen les criatures i també les Mestres i resta de personal que hi treballa, la violencia institucional a la que tota la comunitat educativa es veu sotmesa dia rere dia, i la bogeria de pèrdua de diners públics que tot això comporta.

Us necessitarem quan reactivem l’eterna lluita per aconseguir l’edifici, o en el seu defecte, la lluita per aconseguir una alternativa per als dos anys que durin les obres i per als infants que no tindran lloc aquí.
 
 Per una ciutat i un barri que posi les criatures al centre, per una ciutat que no permeti el malbaratament de diner públic i l’enriquiment d’uns quants, dels de sempre. Per tot això seguirem lluitant i fent xarxa amb les veines del barri, perquè nosaltres sabem que juntes som més fortes.
 
 Davant de la violència institucional que destrueix i gentrifica les ciutats, la valentia de defensar els barris i les vides. Avui i cada dia, visca el suport mutu, visca la lluita comunitària i visca les nostres veines!

No és tan difícil, volem edifici!

PARAREDA 48

Están matando el barrio y hoy venimos a enterrarlo.

Nos sumamos a la acción con otros colectivos de vecinas de La Sagrera, por que durante los últimos años vemos a nuestro alrededor las consecuencias devastadoras de los planes urbanisticos y la masificion turistica.

La gentrificación amenaza y mata lentamente los barrios en toda Barcelona. Los mata por que los deja huecos, los vacía de vecinas, las hostiga e intenta acabar con ellos como lugares de alianzas y tejido comunitario.

Actualmente el precio del alquiler en Barcelona supera con creces el de otras ciudades. También lo hace el crecimiento de los pisos turísticos, en su pico durante los últimos diez años.

Las políticas de elitización y turistificación de la ciudad con Collboni al mando, nos hacen enfrentarnos a una nueva temporada de desalojos, a las consecuencias racistas y clasistas del Pla Endreça, vendiendo la ciudad también a eventos neoliberales llevados a cabo por empresas que tienen vínculos directos con el estado genocida de Israel. Y al nuevo proyecto para extender el turismo a las periferias Estos planes con la excusa de descongestionar el centro, acabarán agrandando el cerco turístico, con todo lo que esto conlleva para las personas que vivimos en los nuevos destinos.

Sabemos lo que pasará porque lo hemos visto en otros barrios como la Eixample, el Gótico, Vila de Gràcia, Poble Sec, Sagrada Família, Sant Antoni o el Carmel. Por ejemplo, la subida de los alquileres, el encarecimiento de la vida y la expulsión de nuestras vecinas, para generar o construir espacios más rentables.

Tenemos ejemplos cercanos en este barrio, como nuestras compañeras de La Gordi, a las que echaron para construir apartamentos turísticos, a las del Huerto de la Julieta, en el que construirán pisos de lujo, o los pisos turísticos de Navas.

La violencia estructural traspasa los límites, hasta el punto de llevar a Nuria y Mercedes, dos hermanas, vecinas de Navas, el pasado mes a decidir acabar con su vida ante la amenaza de desahucio.

Tras los anuncios por parte de la administración de la gestión del turismo, las limitaciones, la regulación, y otras medidas parciales, pensamos que la transformación de los barrios sigue siendo inminente, por qué al final se reduce a una cuestión de rentabilidad y beneficios económicos. Se potenciará la construcción de hoteles donde antes había casas. Creemos que el problema no responde únicamente a una mala gestión, es una cuestión estructural. Y las estructuras se seguirán sustentando mediante la explotación de los sectores precarizados, la represión y los sistemas económicos y de dominio que anteponen sus intereses a la vida.

Están convirtiendo Barcelona en una ciudad escaparate.Y nos negamos a observar pasivamente.

Entendemos los barrios como espacios de comunidad y lugares donde generar alternativas. Por eso también los entendemos como espacios de resistencia política. No solo queremos habitarlos, queremos defenderlos.

Parareda 48, es como bautizamos a la casa que okupamos actualmente. Un guiño al antiguo nombre de la calle, que responde a la vez al Eugeni Parareda, natural de Sant Andreu obrero y sindicalista de la CNT. Nos pareció bonito utilizar un nombre que recordara la historia revolucionaria del espacio que habitamos y la gran potencialidad de los barrios como motores de lucha.

En este edificio, también vive una familia de personas de origen rumano, cuya entrada da a la calle paralela. Creemos que es importante decir esto aunque no cohabitan directamente con nosotras ni formaron parte del proyecto inicial, sí forman parte del espacio. Queremos señalar también el acoso racista que llevan sufriendo desde que entraron a vivir aquí, por parte de la policía bajo cualquier tipo de pretexto. Un problema que no hemos tenido nosotres, lo que evidencia el racismo estructural, tanto por parte de mossos y guardia urbana, como por parte de las vecinas que prefieren que familias con niñes acaben en la calle, antes de intentar tener una comunicación directa, que, intentamos facilitar y mantener en todo momento

Este edificio estuvo también okupado en el 2015 por el proyecto de gimnasio popular, CODA.. Fue desalojado tres meses despues para construir un albergue turistico.

Las obras se iniciaron y paralizaron en varias ocasiones, creemos debido a que es un edificio histórico. Antigua sede de la CNT y de las patrullas de control antifascistas.

La propiedad del edificio es una empresa llamada Ratazutex, a nombre de (datos) que también era el propietario anteriormente como particular. Esta empresa de reciente creación se dedica a la especulación inmobiliaria, y tiene una gestión bastante dudosa por lo que hemos podido observar en los datos que están disponibles.

Ratazutex también ha intentado engañarnos, de manera bastante irrisoria, con falsas órdenes judiciales portadas por matones vestidos de cerrajeros, en dos ocasiones y una a nuestros vecinos de atrás que venían a poner una puerta de seguridad. Actualmente también tenemos un juicio civil en Enero.

Para acabar con la presentación, tenemos activo un gimnasio en el que entrenan diversos grupos. Y también hemos comenzado a colectivizar dos de las plantas, para dar salida a las necesidades de grupos y proyectos del barrio. La intención no es ser un centro social ni acabar gestionando los espacios sino que funcionen de manera autónoma. Así que invitamos a todas las personas que necesiten un espacio para desarrollar ideas concretas, se pongan en contacto con nosotras.

Okupamos este espacio porque necesitábamos un lugar donde vivir, porque entendemos la okupación como una herramienta de acción directa para solventar una necesidad, como método de presión, incidiendo directamente en los precios de los alquileres. Pero también entendemos la okupación como un método de confrontación y cuestionamiento, posicionándonos antagónicamente a toda esta red estructural de desigualdad, autoritarismo y dominio. Confrontando la existencia de la propiedad privada y la legitimidad de sus leyes que protegen al capital, que nos arrebata la vida. Además genera lugares donde apostar por la comunidad, la horizontalidad y crecer y aportar políticamente a los barrios en los que existen.

Después de la gran campaña de difamación de la okupación por parte de medios y políticos patrocinada por empresas privadas, okupamos ahora más que nunca. Sabemos la capacidad de generación de alarma social y manipulación de la opinión pública. Sabemos que tienen los medios, el dinero y los aparatos represivos a sus disposición.

Pero no vamos a volver a justificar, desmentir o escondernos bajo datos. No compartimos la visión de los okupas buenos o malos, que potencia un discurso que tolera las herramientas si se auto-justifican o pretenden ser parciales, pero en consecuencia criminaliza otras. La okupación no es un problema, pero ojalá lo fuese.

Entendemos las necesidades concretas de nuestras vecinas y apoyamos todo los intentos de dar respuestas y de tejer redes organizativas y solidarias. Por eso queremos recordar y agradecer la labor de todos los colectivos con los que compartimos este cercavila. Al sindictat de Habitage de la Sagrera, El Comité feminista, Sagrera Alternativa, los Caus, Afas, Sagrera en Femeni, y asociaciones de vecinas del barrio

Por que ni La Sagrera ni Sant Andreu se vende. Por un barrio combativo y para sus vecinas.