Organitza’t avui o mor a les seves guerres demà

El 6 de març de 2025 els 27 països membres de la Unió Europea van aprovar un pla de finançament per a “rearmar Europa”. Segons la versió oficial, el gir cap a una economia bel·licista està motivat per la “reordenació del taulell geopolític” i la creixent necessitat europea de ser “autosuficients” en l’àmbit militar. La desaparició dels EEUU com a superpotència protectora i la creixent por a un atac de l’estat rus es citen contínuament com als precursors d’aquestes polítiques. És a dir, davant aquest nou panorama geopolític els estats membres de la Unió Europea veuen necessari aprofundir la seva capacitat de col·laboració en el plànol militar per a “dissuadir” possibles atacs. Atacs contra qui? Atacs motivats per què?

En aquest context i a nivell internacional les institucions estatals es presenten com a defensores d’uns suposats interessos nacionals mentre la classe desposseïda observa impotent, com a mera espectadora, un context canviant que escapa del seu control i que fa perillar la seva supervivència.

Però, quins interessos defensen aquestes polítiques de rearmament?

El context econòmic neoliberal de les últimes dècades ha propiciat que l’estat i el capital conformin a dia d’avui una massa indistingible on la cerca del benefici comercial a curt termini es prioritza per sobre de tot. Com a conseqüència, a l’actualitat, el gruix de la població està patint diverses crisis de forma simultània sense expectativa de millora a la vista.

Observant el funcionament de les institucions públiques davant diferents focus de tensió social podem fer-nos una idea sobre quins interessos representen i defensen realment. D’aquesta manera, podem fixar-nos en alguns exemples que ens permetin saber quins objectius i efectes sistèmics tenen les polítiques estatals.

L’habitatge

Tota persona necessita un habitatge en condicions per al correcte desenvolupament de la seva vida. Tot i així, la defensa incessant de la propietat privada d’una minoria benestant ha convertit l’accés a un habitatge digne en una quimera. Actualment, els salaris s’estanquen mentre els lloguers pugen sense control. L’interès que defensa l’estat és en aquest cas l’obtenció de benefici per part dels fons d’inversió i propietaris. D’aquesta forma, l’habitatge s’entén com a un bé de mercat i no una necessitat bàsica per a la vida. Com a conseqüència, l’estat expulsa a les veïnes dels seus barris, negant l’accés a un habitatge digne i impulsant la maquinària capitalista, concentrant cada cop més poder en un nombre molt reduït de persones prenent-ho a la classe desposseïda en el seu conjunt.

El clima

L’ésser humà depèn inexorablement de l’entorn natural gràcies al qual subsisteix. No obstant això, el deteriorament dels ecosistemes és cada cop major com a resultat directe de l’incessant desenvolupament industrial sobre la nostra terra. Els efectes devastadors climàtics i ecològics són cada cop més evidents i violents. Els poders econòmics han dissenyat i perfeccionat durant dècades un sistema productiu profundament dependent de la crema de combustibles fòssils. Tot i saber els perills que implica impulsar de forma descontrolada el desenvolupament industrial dins del sistema tecnocapitalista, les institucions estatals de cada nació segueixen endavant impulsades per la dinàmica competitiva del sistema econòmic imperant. De nou, l’obtenció d’un benefici mercantil està per sobre del sosteniment i lliure desenvolupament de la vida.

L’estatus-quo geopolític

En analitzar el caràcter colonial del sistema capitalista veiem com els poders polítics hegemònics mantenen un ferm estatus-quo que apuntala la seva supremacia. Aquest pren la seva forma més acarnissada, actualment, en els genocidis patits pel poble Palestí i el poble Sudanès. I és que les dinàmiques de poder inherents al sistema capitalista generen l’exclusió de pobles sencers del procés d’acumulació de riquesa, donant pas a la seva eradicació en el moment en què les forces polítiques i econòmiques hegemòniques així ho decreten. Hem estat testimonis en repetides ocasions de com els interessos econòmics d’una minoria supremacista estan per sobre del gaudi d’una vida en llibertat de tot un poble.

Tots aquests exemples són crisis directament generades per polítiques estatals. Aquestes són les seves polítiques i seus són els interessos que defensen. I és que, l’interès i objectiu principal de les mesures impulsades per governs i institucions supranacionals és maximitzar la taxa de guany dels poders econòmics que el conformen, no el gaudi d’una vida en llibertat de la seva població. Aquests són interessos contradictoris i irreconciliables.

Per tant, a dia d’avui, és la classe capitalista qui planteja i decideix el transcurs de les nostres vides, mentre la classe treballadora construeix i cuida l’aparell destinat per la seva pròpia explotació.

Ara doncs cal preguntar-nos… en el rearmament existeix un interès nacional o un interès econòmic?

Empentats cap a la guerra

El rearmament està passant. S’han aprovat unes partides de 800.000.000.000 € per a la indústria militar europea, mentre que l’estat espanyol, segons l’OTAN, ja ha augmentat, de moment, al 2% del PIB la partida destinada a la despesa militar. Això es tradueix en més de 30.000.000.000 € en total.

La guerra és un negoci molt lucratiu. Segons l’informe 71 del Centre Delas (1), entitats financeres privades com Santander, BBVA i Caixabank continuen sent peces clau en l’entramat industrial armamentístic. Entre els anys 2022-2024 aquestes entitats han invertit en la indústria armamentística 2.868.900.000$, 1.639.600.000$ i 480.410.000$ respectivament. El mateix informe destaca el paper de l’empresa de capital públic SEPI que durant el mateix període va invertir l’elevada quantitat de 4.463.390.000$ i té una important participació en empreses com Indra i Airbus. Aquest flux de capital és essencial per la fabricació i comercialització de drons utilitzats en el genocidi perpetrat per Israel contra el poble palestí i d’avions de combat Eurofighter Typhoon utilitzats per Aràbia Saudí contra el poble iemenita.

Podem observar com la màquina de guerra, conformada per institucions públiques, entitats financeres i la indústria militar, va aglutinant més finançament, agafa força i ens empeny cap al precipici bèl·lic.

Actualment ens enfrontem a un canvi de paradigma productiu potenciat per la competició d’interessos estatals contraposats. Dins del sistema capitalista les fases d’acumulació de riquesa poden desembocar en l’esclat de la guerra entre capitals privats enfrontats. L’escassetat de matèries primeres, la menor capacitat d’extracció de combustibles fòssils i la projecció a la baixa en la producció agrícola serveixen de teló de fons d’una crisi que podria convertir-se en conflicte armat a escala mundial. Davant la previsió a la baixa d’obtenció de beneficis dins dels mercats existents, la maquinària capitalista de cada nació buscarà obrir nous mercats mitjançant la força. Al mateix temps, el malmès orgull patriòtic de líders mundials afamats per assolir majors cotes de poder actua com a combustible afegit en un context ja de per si inflamable.

D’aquesta forma, podem veure com el rearmament dels estats europeus no és una “mesura dissuasiva” sinó el primer pas cap a una guerra oberta entre diferents estats-nació on les morts no vindran de les classes dominants més interessades en el conflicte sinó de la classe treballadora de cada país. El servei militar obligatori comença a sonar com a possibilitat real a ser adoptada durant els propers anys. En aquest nou paradigma imposat som tractats com a carn de canó que lluita per un interessos que no són els seus.

Però com tracten de justificar aquestes polítiques?

El desplegament de mesures bel·licistes requereix de l’existència d’un suposat “interès nacional” compartit. Això exigiria la compatibilitat entre els interessos de la classe dominant i la desposseïda; tota una contradicció. De totes formes, mitjançant la utilització d’aquest concepte irreal intenten generar el recolzament social suficient capaç de permetre les mesures mencionades anteriorment.

Però compte, és a través de la por i no pas de l’orgull patriòtic que aquest missatge pren la seva forma més convincent. Finançar a través de la teva feina una guerra contra una nació que no suposa cap perill aparent és difícilment acceptable; en canvi, fer el possible per sobreviure quan la teva vida corre perill és una situació diferent. Així, fabricar i implantar una sensació de por és essencial per a poder aconseguir suficient recolzament social. Han de justificar una reestructuració econòmica bestial única i exclusivament per a defensar els interessos del capital.

I és que per a ells, com va dir Josep Borrell, representant europeu d’assumptes exteriors i política de seguretat, Europa representa un “jardí” que s’enfronta a la “jungla” que amenaça més enllà de les concertines. Un jardí cada cop més desigual, on el preu de l’habitatge ha augmentat, de mitja, un 52% en els últims 10 anys (2). Un “jardí” moralment podrit que recolza estats genocides com Israel o Arabia Saudí. Un “jardí” en fase d’extinció, on els esdeveniments climàtics extrems com onades de calor i inundacions són cada cop més freqüents i violents (3).

Crisis amb agreujants

Cal destacar que els efectes de l’augment de la despesa militar també abasten al clima. Un estudi recent (4) apunta que un augment del 2% del PIB dels països membres de l’OTAN equivaldria a un nivell d’emissions similar al d’un país tan productiu i poblat com Pakistan (fins a 194 megatones de CO2 afegides). Si el plan aprovat per la comissió europea és aplicat, s’estima que la despesa militar dels estats europeus assoliria entre el 3,5% i el 4% del PIB (5). Cal recordar que l’objectiu marcat per Mark Rutte, secretari general de l’OTAN, i Donald Trump, president dels EEUU, és assolir el 5% (6).

Guerra a les seves guerres

Per tot això, necessitem ser conscients del perill que suposa delegar les nostres vides a l’interès del capital. És hora de mobilitzar-nos i exercir la nostra agència política. Hem d’apel·lar a la desobediència, a la insubmissió, al sabotatge i a tota forma d’acció directa que tingui com a objectiu desarmar al capital a nivell internacional. Cap aparell estatal, nacional o estranger, defensarà els interessos de la classe desposseïda. És a través de l’autoorganització de la nostra classe a nivell internacional sense intermediaris ni representants electes que començarem a atacar de forma directa les estructures de dominació social a l’hora que prefigurem la societat igualitària en la què desitgem viure. Per a això és imperatiu organitzar-se des de la base avui mateix per evitar morir en les seves guerres demà. Encara estem a temps de desarmar al sistema en la seva totalitat, en tots els seus fronts i revertir la situació de dominació sota la qual vivim. Igual que ahir, avui tornarem a cridar: mort a l’estat i visca l’anarquia!

“Perquè la batalla és llarga i són molts, però nosaltres som molts més, sempre serem molts més. El demà és nostre companys!” (Terra i llibertat – Ken Loach)

Links rellevants