EL SISTEMA CAPITALISTA ÉS INCOMPATIBLE AMB LA VIDA MATEIXA
Ens trobem immerses en una crisi ecològica que ens ha fet traspassar la majoria dels límits planetaris. Estem començant a patir aquí, de forma cada cop més evident, les conseqüències d’un canvi climàtic que genera incendis forestals cada vegada més violents, sequeres més intenses i fenòmens meteorològics extrems més freqüents. L’escassetat de recursos amenaça la viabilitat de les cadenes de producció globalitzades i la possibilitat de mantenir els nivells de consum del nord global; mentrestant, la societat de consum es reafirma i consolida dia rere dia, i la desigualtat social segueix augmentant. Com a conseqüència d’aquesta manca de viabilitat de les cadenes productives, grans empreses exploten i anhelen més projectes extractivistes que els hi permetin mantenir un sistema productiu en decadència. Els governs augmenten la militarització i amenacen amb guerres per recursos. Les necropolítiques frontereres són cada cop més dures, els governs del nord global es blinden per intentar mantenir el domini sobre territoris als quals saqueja i explota.
Davant d’aquest escenari global, el capitalisme intenta mantenir i afiançar el seu domini mitjançant estratègies que es vesteixen d’ecologistes i democràtiques, desenvolupant un capitalisme verd que constitueix una contradicció en sí mateix. També, intenta reforçar el seu poder impulsant derives autoritàries que generen un caldo de cultiu on l’ecofeixisme va arrelant mica en mica com a possible “solució” als reptes globals i estructurals que es plantegen.
Aquesta crisi ecològica, política, social i econòmica és la conseqüència d’un sistema capitalista que prioritza el creixement econòmic per sobre de la vida. Entre els interessos de qui es beneficia d’aquest sistema i els nostres, no hi ha mediació possible. El seu afan per mantenir el sistema d’acumulació i la seva lògica ecocida i assassina, deixen en evidència que el sistema capitalista és incompatible amb la vida mateixa.
El nostre rebuig a aquest sistema va molt més enllà de la situació de crisi actual. El capitalisme és un sistema fallit en si mateix, que genera i es nodreix de la crisi de certs territoris i sectors de la població; la percepció de la situació de crisi depèn del lloc que s’ocupa dins d’aquest món globalitzat. Volem fer èmfasi en què cal derrocar el capitalisme perquè és un sistema que es sustenta en l’explotació i l’espoli de cossos i territoris, no perquè ara, circumstancialment, s’estiguin començant a evidenciar les conseqüències en territoris i sectors de la població que abans semblaven impunes.
És per això que iniciar un procés revolucionari és necessari, urgent i imprescindible.
Més enllà de pensar sobre què creiem que passarà en els propers anys, i lluny de pretendre esbrinar el futur, veiem important definir què és el que sí que volem desenvolupar i centrar-nos en les eines tenim i en com fer aquest procés.
La nostra proposta d’una gestió de la societat que ens permeti conviure sense atemptar contra altres vivents inclou diferents eixos:
D’una banda creiem necessària la reapropiació de l’economia, que inclou el control dels mitjans de producció així com una redefinició de les necessitats.
L’aposta de socialització dels mitjans de producció s’ha de fer amb una perspectiva de classe i ha de tenir una projecció d’autogestió per part de les treballadores. Però en qualsevol cas, seguint amb la lògica de redefinir les necessitats i tenint en compte els límits materials, cal una priorització de què es vol conservar.
Creiem que hi ha algunes indústries que s’haurien de mantenir a escala global. És el cas, per exemple, de la indústria sanitària, el transport ferroviari i les comunicacions, així com algunes indústries secundàries associades a la seva cadena de producció, entre d’altres. Pel que fa a la sanitat, per parlar d’un cas concret, sabem que la medicina i la ciència moderna poden suposar en molts casos un benefici per a la població, però cal alliberar la indústria sanitària de lògiques mercantilistes, extractivistes, especistes, i de formes d’aplicar-la que generin una pèrdua d’autonomia per les persones.
Per contra, pensem que moltes altres indústries i cadenes de producció haurien de desaparèixer. Cal redirigir l’energia i els recursos a allò essencial entès des d’una perspectiva comunitària. S’haurien de potenciar oficis del sector primari, no industrialitzables i basats en la cura i la regeneració de l’entorn. Cal una renaturalització dels territoris que necessàriament implicarà una reruralització de la vida, els oficis i la producció.
Aquesta redistribució i priorització que plantegem, es basa en una redefinició de les necessitats que parteix d’una concepció igualitària de totes les persones i els territoris, des d’una perspectiva decolonial i ecofeminista, anhelant una reparació i justícia global. Per això veiem fonamental i imprescindible la redistribució de la riquesa a escala global, acabar amb els projectes extractivistes i amb l’explotació de territoris de sacrifici així com garantir vies segures de lliure mobilitat. La lluita contra el capitalisme globalitzat, per tant, ha d’articular-se en un marc internacional de col·laboració entre comunitats i xarxes de suport mutu més enllà de les fronteres.
D’altra banda, veiem necessari generar mitjans de producció i reproducció autònoms i autogestionats per la classe treballadora. Sectors com l’alimentació, l’habitatge, o els serveis i les cures permeten desenvolupar aquest tipus d’organització local amb una perspectiva comunal i autogestionària.
No pensem que un dels eixos sigui més important que l’altre, ni a nivell de prioritat ni tampoc de temporalitat. És necessari fer els dos processos de forma simultània per evitar topar amb límits materials i, per tant, aportar viabilitat a la proposta del sosteniment de la vida a escala global.
Però, quines eines i estratègies tenim per poder dur a la pràctica aquesta proposta d’organització social?
Creiem que cal generar un contrapoder de la classe desposseïda prou capaç de confrontar el capital. Hem de tenir en compte que allò que sosté el poder i l’hegemonia capitalista és el monopoli de la força, el domini cultural i la possessió dels mitjans de producció. Per poder confrontar aquests elements, cal que ens ubiquem com a classe treballadora i desposseïda en una posició de força a nivell material i generar una cultura que contraposi la seva hegemonia. Com a anarquistes, no creiem que aquest contrapoder hagi d’estar articulat en base a una estructura jeràrquica, autoritària o amb lògiques de partit. I d’aquí se’n deriva la segona eina que creiem que hem de potenciar:
Defensem l’organització horitzontal com a forma d’estructura que permet posar en pràctica l’agència de decisió i d’acció de cada persona. Creiem fermament que cal desenvolupar eines que contribueixin a fer d’aquest model organitzatiu una proposta pràctica, realista i eficient a gran escala. Perquè pensem que són tan importants els mitjans com els fins, discrepem amb formes i estructures d’organització social que perpetuen les lògiques de la delegació i la des responsabilització, i que atempten contra l’agència i l’autonomia de les persones. Sota aquest mateix argument, defensem una forma d’actuar basada en l’autogestió i l’acció directa, i veiem limitant la participació reformista. Només desenvolupant una lògica col·lectiva d’implicació i agència total en la vida, amb una perspectiva comunitària, de classe i de justícia global, podrem superar el pensament que sustenta l’hegemonia capitalista.
Aquesta és precisament la tercera qüestió en què creiem important incidir. De la mà del contrapoder material, hem de desenvolupar un canvi cultural i de pensament. Cal desmitificar l’associació de llibertat amb el consumisme i trencar amb el mite del progrés i de la felicitat relacionada amb allò material. En aquest sentit, revertir la lògica individualista que prioritza les necessitats individuals per sobre de les col·lectives, i treballar en generar una concepció col·lectiva de la vida. Hem de prendre consciència de la codependència ecosistèmica que tenim com a éssers vivents, i a partir d’aquí afiançar uns principis de justícia global, solidaritat i suport mutu, que no només es quedin en la moral, sinó que s’entenguin també com a la base per a enfortir-nos col·lectivament i per a sostenir la vida a nivell material.