Introducció
Aquest text és el resultat d’una xerrada-debat pública que vam fer fa uns mesos al CSOA Can Vies i de les reflexions i discussions sorgides entorn a aquesta.
Parlem aquí sobre el fenomen del feixisme en la era del populisme, enfocat tant des d’una perspectiva teòrica com militant.
D’entrada, “feixisme” és una paraula familiar per a nosaltres, l’escoltem constantment a televisió i Internet, apareix en debats, documentals i obres de ficció. De fet, és estrany simpatitzar amb el moviment anarquista i no haver assistit mai a alguna xerrada, acte, convocatòria o acció relacionada amb l’antifeixisme. L’esquerra radical és antifeixista, l’anarquisme és antifeixista, i fins i tot la socialdemocràcia sol condemnar el feixisme.
Tanmateix, si ens preguntem què és el feixisme i, sobretot, què el diferencia d’altres formes d’autoritarisme, tant actuals com passades, el més probable és que la confusió i el dubte s’apoderin del nostre estat d’ànim.
I això mateix ens va passar a nosaltres què, després de portar uns quants anys militant en entorns antifeixistes, ens preguntem quasi per casualitat: de què parlem quan parlem de feixisme?
No saber la resposta a aquesta pregunta ens va preocupar una mica, doncs és difícil lluitar contra quelcom que només entens intuïtivament. Vam decidir que era necessari investigar una mica més sobre el tema a l’hora que promovíem espais de debat i estudi que ens ajudessin a créixer i a esmolar les nostres postures polítiques i estratègiques entorn el feixisme i l’antifeixisme.
El que ve a continuació són només les primeres pistes, els llocs cap a on ens ha portat aquest procés. Aquest text no pretén ser acadèmic, només volem compartir amb les nostres companyes l’esborrany d’algunes reflexions i, amb una mica de sort, ajudar a generar més i millors discussions sobre aquest tipus de qüestions als nostres entorns.
Les diferents perspectives i les seves aplicacions
Per començar a abordar la qüestió, creiem útil separar totes les accepcions del concepte “feixisme” en dues grans perspectives:
Perspectiva historicista: inclou les definicions que conceben el feixisme com a fenomen històric concret no extrapolable a altres conjuntures diferents a la del moment històric en què va sorgir. Per a la perspectiva historicista, el feixisme és un fenomen únic i exclusivament històric, estancat en un període temporal ben definit i diferenciat.
Perspectives antropològica i sociològica: conceben el feixisme com a un conjunt de característiques aplicables en potència a qualsevol fenomen polític. Aquestes perspectives estudien el feixisme com a fenomen trans-històric (que no depèn d’un moment històric particular).
Sota la perspectiva historicista, el feixisme pot ser ubicat en una etapa històrica determinada, que comprèn des del període d’entreguerres de l’Europa del segle XX, fins la caiguda dels règims feixistes després de la segona Guerra Mundial.
Des d’aquest punt de vista, l’existència de “nous feixismes” podria entendre’s com a anacrònica i, per tant, l’ús del qualificatiu “feixista” seria inadequat per a parlar de moviments sorgits amb posterioritat. Així, la paraula feixisme fa referència a moviments capitanejats per grans partits de masses que empraven rituals col·lectius i un discurs basat en la violència per a exaltar la noció de raça i la idea totalitària de nació, i que en el període d’entreguerres del segle XX van desenvolupar una alternativa política revolucionària antidemocràtica.
Per tant, sota aquesta perspectiva, el feixisme seria una experiència històrica ja separada i les noves onades de “feixisme” serien hereves d’ella, però no podrien considerar-se estrictament feixistes en estar ubicades en un context històric diferent.
Si pel contrari analitzem el feixisme com a moviment polític-social trans-històric, no el veiem ja com un perill estancat en un període històric passat, sinó com una possibilitat social real, constantment present i sense un origen fàcilment delimitable (ni tampoc un final).
La diversitat de formes que va adoptar i adopta el feixisme ha conduit a intel·lectuals polítics i moviments socials cap a la recerca dels eixos troncals que uneixen a tots els seus vessants en un moviment polític-social diferent de la resta. Aquesta tasca ha donat com a resultat la concepció del feixisme com a categoria política formada per un conjunt de característiques que poden donar-se en qualsevol moment de la història i estar presents en qualsevol moviment social o polític.
Des d’aquest punt de vista, el feixisme formaria part de l’amalgama de possibilitats socials inherents a la sociabilitat humana, convertint-se així en una amenaça permanentment present a la que vigilar, contenir i destruir. L’amplitud de mires que presenta aquesta concepció, tot i que interessant, mostra un perill quan s’aplica d’una manera excessivament laxa.
El problema d’aquesta perspectiva és que quan s’intenten encabir moltes experiències sota la categoria feixisme, es cau en definicions molt àmplies i, com a conseqüència, s’acaba utilitzant de manera indiscriminada el qualificatiu “feixista”.
D’aquesta última concepció i de la seva aplicació sobre el panorama polític actual se’n desprenen algunes qüestions que hauríem d’abordar.
En primer lloc, l’esquerra parlamentària utilitza l’etiqueta “feixista” per a desqualificar als seus rivals polítics, en especial durant períodes electorals. D’aquesta manera, busca generar un clima d’alarma social des del qual extraure la major quantitat de vots possible, a base de transmetre por a l’electorat. Mitjançant aquesta tàctica, alguns partits es presenten com l’únic mur de contenció capaç d’aturar els peus al feixisme: “voteu-me a mi que sinó venen ells”. Com a conseqüència, la maquinària de l’estat surt reforçada en forma de garant i defensora de la democràcia, mentre que l’antifeixisme i la seva lluita queden relegats al mer joc parlamentari. Tot plegat, ocultant la realitat viscuda per aquelles que s’enfronten al feixisme al carrer i tracten d’eliminar-lo dels seus barris i centres de treball dia rere dia.
La nostra postura és que el feixisme no hauria d’entendre’s com a realitat política antiquada, ja que a dia d’avui podem veure’l i assenyalar-lo tant al carrer com a les institucions. Tampoc hauríem de caure en l’anàlisi rígida de les seves causes, que en ocasions resulta contradictòria i excessivament genèrica. Creiem útil entendre aquesta realitat política com a una possibilitat existent i viva dins de l’amalgama social, política i institucional actual, que es manifesta en un seguit de propostes polítiques reals i condueix a la societat cap a l’autoritarisme, el classisme, el nacionalisme, el racisme i l’emotivisme moral.
Així doncs, en termes generals, podríem entendre com a feixista tota concepció de la realitat en què prima l’existència d’una classe social per sobre de les altres; dins d’un sistema basat en l’explotació, fonamentat en una identitat grupal tancada, en la discriminació d’allò que es considera “l’altre” i defensat mitjançant l’aplicació sistemàtica de la violència institucionalitzada.
No cal caure en delimitar rotundament les característiques d’aquests moviments amb la finalitat única de generar qualificatius que els desactivin, sinó analitzar les condicions polítiques materials existents i organitzar la lluita directa contra els intents, allà on es trobin, del sorgiment d’aquesta lacra social.
No obstant, tot i que cal recordar la capacitat que té el qualificatiu “feixista” de convèncer i mobilitzar a la lluita antifeixista en contextos determinats, l’ús d’aquest recurs retòric és limitat i s’ha de fer servir amb encert; evitant així el seu desgast i pèrdua d’efectivitat.
Mecanismes repressius de l’Estat
És precís posar en perspectiva i abordar un fet profundament rellevant que condiciona com es desenvolupa el feixisme a dia d’avui: la deriva autoritària dels Estats a nivell mundial durant l’última dècada i en concret la situació de l’Estat Espanyol.
La intensificació del control social mitjançant l’enduriment de les penes de presó per desordres públics en protestes, les campanyes polític-mediàtiques en contra de l’okupació, la normalització de discursos d’odi en xarxes socials i tribunes parlamentàries, la militarització de les fronteres i l’augment de la despesa en exèrcit i policia, són alguns dels exemples que podem enumerar com a polítiques feixistificadores que s’estan donant a la nostra societat. Tot i així, aquestes polítiques en ocasions estan promogudes per les mateixes forces d’esquerra que diuen lluitar contra el feixisme. Com expliquem això?
La política burgesa es desenvolupa dins d’un camp d’actuació limitat per les necessitats imposades pel capital i per la necessitat que té de maximitzar els guanys per part dels propietaris dels mitjans de producció. La seva naturalesa extractivista està xocant frontalment amb els límits biofísics del planeta, situació que està derivant en la creació d’un context prebèl·lic de rearmament de les grans potències mundials.
Aquest nou context imposa unes necessitats als dirigents del capital, que no només han d’actuar contra els capitals externs, sinó que a més han de silenciar i desarticular els intents de “l’enemic intern” que tractarà de no morir entre guerres i mons en col·lapse. Per això, enfortir els mecanismes de control social violents serà cada cop més necessari, generant així un procés de feixistificació de la societat.
Al llarg d’aquest procés estem veient com polítiques socials a gran i petita escala, promulgades per governants auto consagrades com a defensores de la democràcia, paradoxalment adopten una deriva feixistoide. Davant aquest context aparentment contradictori, tornem a insistir en el fet què els estats capitalistes necessiten d’elements i polítiques feixistitzants per a assegurar el funcionament del sistema. L’enduriment d’aquests mètodes violents de control social no pressuposa una sortida del camí marcat, sinó la confirmació de què el sistema tractarà de prevaldre per sobre de qualsevol altra alternativa, desplegant i enfortint la violència que sempre ha tingut a les seves mans.
Violència que fou essencial en la seva creació i que segueix sent-ho per al seu correcte funcionament.
El context populista
Cal destacar que aquestes polítiques només són possibles perquè l’espai de la política, institucional i no institucional, està fortament contaminat per un fenomen que durant dècades s’ha anat consolidant com a substrat de qualsevol accionar polític. Ens referim al fenomen del populisme.
Però, què és el populisme?
Sovint es fa servir el concepte com un calaix de sastre on encabir les experiències polítiques i discursos que, o bé no quadren amb el binomi clàssic europeu de dreta/esquerra, liberalisme/socialisme, o bé s’allunyen de les manifestacions polítiques tradicionals relacionades amb l’exercici de pressió a l’aparell governamental i la política parlamentària. Així entren dins de la categoria de populisme experiències polítiques tan dispars com el 15M, el moviment antimascaretes durant la pandèmia de la COVID i el moviment de los “chalecos amarillos”. També podrien considerar-se populistes partits polítics situats a les antípodes de l’espectre ideològic institucional, com serien Podemos i Vox.
Davant l’amplitud de realitats que intenta englobar aquesta definició de populisme, veiem necessari acotar una mica més el terme i buscar quines característiques comparteixen les experiències que molta gent està encabint dins del concepte del populisme. Si les analitzem una mica, veiem com totes elles comparteixen certes particularitats que van més enllà del rebuig a les formes tradicionals de fer política.
L’element que potser més clarament tenen en comú és l’ús del terme “poble” com a subjecte polític al qual es dirigeixen les seves polítiques i discursos. Aquest “poble” conserva sempre certa ambigüitat sociològica i no es defineix tant per condicions materials concretes, sinó apel·lant a la identitat grupal, a les emocions i a la moral.
A aquest poble intrínsecament bo, que és conformat per la majoria de la societat, se li oposa una elit conformada per una minoria intrínsecament dolenta que governa a la societat des de l’ombra, amb la fi de mantenir els seus interessos egoistes en detriment dels interessos del poble.
El populisme de dretes sol centrar els seus esforços en recuperar una identitat política i identificar-la amb el poble amenaçat per les elits progressistes.
El populisme d’esquerres, en canvi, sol presentar problemes socials complexos en forma d’una simple lluita entre el poble pobre, innocent, humil i treballador, contra les elits riques, malbaratadores i dèspotes.
Aquesta forma d’entendre la societat, dividint-la en bons i dolents, impossibilita qualsevol anàlisi polític material i dificulta la claredat ideològica dels actors i les seves propostes polítiques. Ja que aquestes, si no parlen el llenguatge populista, ràpidament són titllades d’elitistes o doctrinàries.
Les experiències polítiques populistes també tenen en comú l’ús d’una estratègia comunicativa transgressora, directa i espectacular. Solen anar en contra del statu quo i sobretot de la sensatesa i la racionalitat de les quals s’abandera la política tradicional. Es salten els codis de la societat i parlen directament al “poble”, en un llenguatge estrident que, en presentar-se com a proper, accessible i desinhibit, ràpidament s’identifica amb el que hauria d’utilitzar el ciutadà mitjà, si no vol que se’l consideri part de l’elit corrupta governant.
Gràcies a aquests elements, els agents polítics populistes aconsegueixen el recolzament de gran part de la població. Tot i així, aquesta forma d’aconseguir recolzaments té uns límits molt clars: la massa social que recolza aquest tipus d’iniciatives no sol tenir gaire cultura política i, tot i que és fàcil de mobilitzar, també és susceptible de ser cooptada per altres iniciatives populistes del signe contrari. Això passa sobretot quan les promeses amb què s’intenta canalitzar el descontent i mitjançant les quals s’aconsegueix el recolzament i la mobilització de les masses, no es compleixen. En aquesta situació, és molt probable que una altra iniciativa populista aprofiti per als seus propis fins les restes de la força social de la iniciativa anterior.
Una altra limitació del populisme com a mètode de mobilització és que no genera moviments socials reals més enllà de manifestacions esporàdiques de descontent o d’aprovació. A més, quan aquestes es donen, solen ser bastant incontrolables i condueixen el moviment a llocs molt frikis, allunyats de la proposta inicial que tenien les instigadores del moviment.
Paradoxalment, aquesta manca de solidesa, pròpia dels moviments socials populistes, conforma una de les seves estratègies polítiques més característiques. El populisme només es dedica a mobilitzar a les masses amb discursos incendiaris i polaritzants. No té la més mínima intenció de crear moviments de base autònoms o de formar a militants que provinguin de les masses a les que apel·len. Pretén generar una clara diferenciació, que rarament es trenca, entre dirigents polítics i massa mobilitzada.
Durant les últimes tres dècades, el populisme, en totes les seves formes possibles, ha passat de ser una opció amb les seves virtuts i defectes, a convertir-se en la norma. El populisme ja no és una estratègia política, sinó l’estratègia política.
En l’actualitat és molt difícil convertir-se en un agent polític rellevant sense fer servir alguna de les estratègies populistes. Així, podríem dir que ha esdevingut hegemònic i s’ha convertit en un context social en sí mateix. Ara ja no es tracta de si cert partit o moviment és o no populista, ja que en convertir-se en un element essencial del substrat polític, tota iniciativa política actual tindrà alguna característica susceptible a ser tractada de populista.
El populisme en l’extrema dreta i els moviments socials
En aquest context polític, la ultradreta es mou com peix a l’aigua. Aquesta, tant en la seva vessant més conservadora com en la seva vessant revolucionària (el feixisme), sempre s’ha servit del populisme com a estratègia per a assolir els seus objectius. D’altra banda, a l’esquerra li costa molt més tenir èxit en el marc populista. Potser un dels principals motius és que per l’extrema dreta no suposa una contradicció entre mitjans i fins, mentre que sí que trobem aquest problema en l’esquerra populista.
Per a que una política d’esquerra radical funcioni, és necessari que la seva base social, tard o d’hora i en major o menor mesura, guanyi cert grau d’autonomia front a l’avantguarda dirigent. Es necessita que, o bé des del principi les polítiques siguin impulsades des de la base i es vagi conformant una cultura política en què la major part de les participants del moviment siguin part del procés de pressa de decisions i estiguin preparades per a això, o bé que l’avantguarda tingui un plan per a capacitar la seva base social i que, arribat el moment, estigui preparada per a transferir-li gran part de la responsabilitat en l’elaboració i pressa de decisions.
Aquesta transferència de poder, que va des de les dirigents a la base, és molt difícil d’aconseguir dins d’una proposta política populista, doncs el cos social que crea no té les eines suficients per independitzar-se dels seus dirigents.
La dreta, en canvi, mai necessita que la seva base social prengui el timó del moviment; la finalitat de tota proposta política dretana és mantenir una societat en la què hi hagi una clara distinció entre les classes dirigents i les governades i, per a aconseguir-ho, els mètodes populistes suposen el mitjà perfecte.
Per aquests motius, creiem que per a l’esquerra radical el context populista suposa una limitació, mentre que per la ultradreta es converteix en una de les seves principals cartes.
Aquesta situació, a més d’aplanar el terreny a la ultradreta, també ha desdibuixat els marges ideològics que separen als agents polítics. La necessària ambigüitat del llenguatge populista ha generat com a conseqüència que les ideologies polítiques es converteixin en un recurs teòric més. Paraules com llibertat, feixisme, socialisme o anarquisme, ja no signifiquen gran cosa en aquest context i només es fan servir com a identitats a reivindicar o rebutjar.
Si les ideologies es converteixen en identitats buides, aquestes poden ser emplenades per qualsevol tipus de contingut, i és en aquest context on es desenvolupa la feixistificació de la societat en què estem vivint. Aquesta es tracta d’un procés emmarcat en el context polític del populisme, on cada cop més agents polítics que no es consideren feixistes, o que al menys no es presenten com a tal, promouen polítiques ultraconservadores que s’aproximen progressivament a algunes experiències del feixisme històric.
Veiem per tant adequat i necessari assenyalar l’existència de mètodes, tàctiques i polítiques feixistes dins de discursos, moviments i partits polítics que a priori podrien no presentar-se com a feixistes. Alguns exemples actuals serien: el Pla Endreça, Frontex, el nou Pacte Europeu de Migracions i Asil (PEMA), l’augment de la despesa en indústria militar i les forces de seguretat de l’Estat, el recolzament al genocidi a Palestina i el recent augment de la pena de presó per desordres públics i furts.
Aquesta situació, a més, ens fa remarcar la nostra postura de no considerar la via parlamentària com a una forma d’organització social capaç d’alliberar o permetre el lliure desenvolupament de les persones que diu defensar, i de veure la necessitat de trencar amb el context populista.
Per a acabar tant amb aquest procés de feixistificació de la societat, com amb el context populista que l’acull, creiem que la solució es troba en generar polítiques ideològicament clares que no només defensin els interessos de les persones desposseïdes, sinó que generin un moviment social en el què, poc a poc, aquestes siguin capaces de defensar-se dels constants atacs del capitalisme i es converteixin en agents polítics capaços d’auto organitzar-se per a construir un món sense fronteres, sense presons, sense policies ni militars; sense governants ni governades. Un món sense estats.
Ja que només en un món així podrem guardar definitivament el feixisme al calaix de la història.
-La Bretxa-